El reverendo

118 MIN. Estats Units (2018)

El reverendo

Direcció: Paul Schrader

Guió: Paul Schrader

Amb: Ethan Hawke, Amanda Seyfried, Cedric Kyles, Victoria Hill

Crítica de cinema
Gerard Casau

'El reverendo', no tan lluny del Travis Bickle de 'Taxi driver'

Fa un parell d’anys, quan Paul Schrader parlava amb algun crític amb la mirada esbiaixada d’'autoritis' que pretenia buscar-li els tres peus al gat a Com gossos salvatges –l’estirabot 'neonoir' que acabava d’estrenar–, el cineasta arrufava el nas i suggeria reservar les estovalles de transcendència per a millor ocasió, com la que oferiria la pel·lícula que estava preparant. La profecia de Schrader no era en va: 'El reverendo' és el film que connecta de manera més explícita (i més deliberada) amb aquell cinema espiritual sobre el qual va escriure en la seva joventut, lloant el geni essencial d’Ozu, Dreyer i Bresson.

De fet, els primers minuts del relat estan habitats per un altre fantasma poderós, el d’Ingmar Bergman, de qui Schrader parafraseja 'Els combregants', presentant-nos Ernst Toller (Ethan Hawke, de posat digne però amb un potencial lacerant tan dolorós com el de Depardieu a 'Sota el sol de Satanàs'), un reverend protestant que intenta oferir consol a un activista ecologista en crisi, que vol fer avortar la seva parella perquè troba insensat portar una vida nova a un planeta que creu condemnat. I que guarda una armilla plena d’explosius al garatge.

Aviat Toller es queda sense interlocutor i es precipita a una llarga nit en què les seves torbacions físiques i anímiques són vomitades en un monòleg que veu la corrupció de tot allò que l’envolta, inclosa la seva església: un santuari mort que només es manté gràcies al capital que li injecta una empresa. El progressiu convenciment de Toller que és necessari arrencar les males herbes pinta uns colors no gaire diferents dels de Travis Bickle a 'Taxi driver', un altre personatge sorgit de la ment de Schrader. Un cop feta aquesta connexió, és possible que anticipem un desenllaç lapidari, però en comptes de reafirmar el discurs determinista, el director acaba sublimant la idea d’anticlímax, a través d’una sensualitat elevadora com no es veia des dels temps de Tarkovski.