Cafarnaúm

120 MIN. Líban (2018)

Cafarnaúm

Direcció: Nadine Labaki

Guió: Nadine Labaki

Amb: Zain Al Rafeea, Yordanos Shiferaw, Boluwatife Treasure Bankole, Kawthar Al Haddad,

Crítica de cinema
Eulàlia Iglesias

‘Cafarnaúm’, jutjar els pobres per tenir fills

El concepte pornomisèria va ser encunyat pels directors colombians Luis Ospina i Carlos Mayolo per denunciar el cinema que s'aproxima a escenaris de pobresa extrema no tant per analitzar i qüestionar les estructures que els sostenen com per recrear-se en l'impacte emocional de tanta penúria. En última instància, la pornomisèria ens parla d'un règim de circulació de les imatges en què els països occidentals només consumim retrats del Tercer Món en què els protagonistes funcionen com a víctimes passives destinades a fer-nos plorar però en cap cas a incomodar-nos políticament. Aquesta introducció ve al cas per Cafarnaúm, el film guanyador del Premi del Jurat de l'últim Festival de Canes, que va acumular acusacions de pornomiserabilista per part de la premsa acreditada al certamen. 

La libanesa Nadine Labaki s'endinsa en els barris més depauperats de Beirut de la mà d'un nen, el Zain (Zain Al Rafeea), que intenta sobreviure a un cúmul de desgràcies. La directora desplega al seu voltant tot un catàleg d'injustícies contemporànies, des dels casaments forçats de nenes fins al tràfic de persones. Cafarnaúm només resulta convincent quan Labaki deixa que el petit Zain actuï com un nen que s'ha d'espavilar en la dura quotidianitat d'un context caòtic, i no com un heroi improbable davant d'alguna d'aquestes situacions o com a símbol d'alguna campanya d'una ONG. Però el que resulta més incòmode és que la directora obligui el personatge a denunciar els seus pares davant d'un tribunal per haver-lo portat al món. Un moviment sensacionalista que ens situa al bell mig del dispositiu dramàtic que estructura la pel·lícula, un judici en què la mateixa directora es reserva com a actriu el paper d'advocada. En una escena, la mare del nen li demana al personatge de Labaki que qui és ella per jutjar-los. Però la cineasta no es planteja en cap cas aquest diàleg com una crítica a la posició de superioritat sobre els desfavorits que assumeix davant i darrere de la càmera.