El insulto

110 MIN. Líban, Bèlgica, Xipre, França, Estats Units (2017)

El insulto

Direcció: Ziad Doueiri

Guió: Z. Doueiri, Joelle Touma

Amb: Adel Karam, Kamel El Basha, Camille Salameh

Crítica de cinema
Manu Yáñez

‘El insulto’ o la dignitat de l’individu

En l’atapeït univers de pel·lícules sobre el conflicte àrabo-israelià, el film libanès El insulto no destaca ni per la seva originalitat ni per una gran clarividència. No obstant això, no som davant d’una obra acomodada, com demostra un intertítol inicial que assenyala que les opinions expressades al film no reflecteixen la posició oficial del govern libanès. La clau de la proposta del director Ziad Doueiri està en l’anàlisi del vincle irrompible entre l’esfera íntima d’uns ciutadans anònims i una òrbita pública marcada pels circs mediàtics i per l’integrisme dels polítics.

Per abordar cada àmbit d’estudi, Doueiri adopta models fílmics a priori contraposats. D’una banda, la presentació del conflicte per la honorabilitat entre un libanès cristià i un refugiat palestí remet al realisme social, intimista i esmolat de l’iranià Asghar Farhadi (Nader i Simin, una separació). Però, de l’altra, aquesta fórmula un pèl suada queda aparcada amb l’entrada en escena d’un advocat arabòfob que transforma la pel·lícula en un estilitzat thriller judicial, amb tràvelings aparatosos i plans aeris que semblen fer l’ullet al cinema de Michael Mann (El dilema). Així, propulsada per espectaculars girs de guió, El insulto es converteix en un film tan obvi com emocionant: una obra d’esperit popular que celebra la dignitat de l’individu en un context polític i històric pervers.