'La noche de 12 años', l'horror viscut per José Mújica i altres presos polítics

Aferrada a una dimensió corpòria de l’expressió fílmica, La noche de 12 años del cineasta uruguaià Álvaro Brechner retrata els 12 anys de reclusió incomunicada que van patir, des del 1973, a mans del govern militar de l’Uruguai, un grup de dissidents entre els quals hi havia el futur president del país, José Mujica. Concebuda com una obra més sensorial que didàctica, la pel·lícula es concentra en el viacrucis privat dels personatges, en la lluita per no perdre el seny en un context marcat per l’abjecció; una opció narrativa que s’agermana amb un imponent desplegament audiovisual que remet a la poderosa Hunger de Steve McQueen. En el film de Brechner, els plans tremolosos capturen la incertesa en què viuen els ostatges de l’estat, els plans detall dels cossos plens de blaus revelen la inclemència de l’autoritarisme, i el balanceig dels plans subjectius reflecteix la lluita desesperada per la supervivència.

A més, al marge de les imatges d’impacte, La noche de 12 años aconsegueix transitar entre diferents registres gràcies al talent dels seus actors: un inspirat Chino Darín fa versemblant un inesperat episodi de complicitat humana que sembla sortit de Cyrano de Bergerac, mentre que la dignitat inscrita en la veu de vellut de Sílvia Pérez Cruz, donant nova vida a The sound of silence, converteix sobtadament l’horror en esperança.