El capitán

118 MIN. Alemanya (2018)

El capitán

Direcció: Robert Schwentke

Guió: Robert Schwentke

Amb: Max Hubacher, Milan Peschel, Frederick Lau, Bernd Hölscher, Waldemar Kobus, Alexander Fehling, Samuel Finzi

Crítica de cinema
Eulàlia Iglesias

'El capitán', l'horror nazi com a absurd grotesc

El protagonista d''El capitán' arrossega una càrrega metafòrica tan forta que sembla un producte de la ficció més que no pas una figura inspirada en un dels molts episodis terribles que can passar a la perifèria de l'Holocaust. Dues setmanes abans de la fi de la Segona Guerra Mundial, Willi Herold, un jove caporal de l'exèrcit alemany, deserta. Mentre fuig dels seus superiors que el persegueixen pels boscos d'Emsland, troba abandonat en un cotxe un uniforme de capità nazi. Se'l posa per camuflar-se, però no tarda a aplegar al seu voltant una colla de soldats, desertors com ell, amb els quals forma la seva pròpia unitat militar. En aquest cas l'hàbit sí que fa el monjo, deixa clar la pel·lícula. Exercint una autoritat que gairebé ningú qüestiona, l'ara capità Herold inicia una escalada de repressió cruel i gratuïta contra altres alemanys que com ell han desafiat l'exèrcit, la majoria confinats en un dels diversos camps de concentració de la zona.

Director de films típicament hollywoodians com les dues últimes entregues de la trilogia 'Divergent', Robert Schwentke torna al seu país d'origen per rodar aquest drama bèl·lic que agafa una història a primera vista secundària com a metàfora general del context en què se situa. El director opta per l'estilització del blanc i negre per atorgar rigor a una narració que parla de la naturalesa aleatòria del principi d'autoritat i de com acaba degenerant en la pràctica d'un terror absurd que la retroalimenta. 'El capitán' recorre per moments a la imatge de l'horror com a festa grotesca. El referent artístic de Schwentke en aquest aspecte serien els pintors de la Nova Objectivitat. Però la manera una mica frívola i espectacularitzadora amb què aplica aquesta estètica l'acosta més a certa explotació de l'imaginari nazi a la manera de Tinto Brass que no pas a les obres d'Otto Dix. L'enllaç amb el present és tan obvi que remata aquesta deriva inconscientment caricaturesca del film.