CINEMA
XAVI SERRA

L’hora dels adeus de Clint Eastwood

El director crepuscular per excel·lència interpreta el que podria ser el seu últim paper a ‘Mula’, un film testamentari que evoca altres comiats cinematogràfics d’actors com Harry Dean Stanton i Robert Redford o de directors com John Huston i Nicholas Ray

L’hora dels adeus de Clint Eastwood / WARNER Zoom

Com les gires dels Rolling Stones, fa molts anys que les pel·lícules de Clint Eastwood flirtegen amb la idea de ser el seu adeu del cinema. Sobre els films plana en les últimes dècades un núvol de possible comiat subratllat per la manera en què el director examina el seu passat i assaja la sortida d’escena, com si estigués escrivint un testament fílmic. Des de Sense perdó (1992), que Eastwood va dirigir amb només 61 anys, les seves pel·lícules es mouen gairebé sempre en un territori crepuscular, deixant en l’espectador la sensació que, si la carrera del director s’acabés en aquell punt, seria un bon final. I tanmateix, s’no acaba; arriben noves pel·lícules. El crepuscle s’allarga i Clint Eastwood continua explorant-lo.

En la seva nova pel·lícula, Mula, Eastwood interpreta un home que ha perdut la seva identitat o raó de ser, Earl Stone, un horticultor arruïnat que transporta drogues amb furgoneta perquè, amb 90 anys i repudiat per la família, ja no té res a perdre. En el procés, observa la seva vida i pensa en els errors comesos i les hores consumides per la feina, lluny de la família. Als ulls cansats però encara brillants de l’Earl hi ha traces de l’assassí rehabilitat de Sense perdó, del lladre de guant blanc de Poder absolut (1997), de l’astronauta que torna a l’espai de Space cowboys (2000) i del jubilat que mastega la seva soledat i mala llet de Gran Torino (2008). Mula, doncs, té aquell pes testamentari dels films que resumeixen una carrera, una vida i el pas del temps que va arrencant les impostures per deixar la veritat despullada.

Aquest gènere de films compendi té en les pel·lícules d’Eastwood el seu gran exponent, però no l’únic. De vegades, qui s’acomiada del cinema (o de la vida) pot ser també un actor com Harry Dean Stanton, que a la magnífica Lucky (2017) entonava un rèquiem agredolç en forma de ranxera per enfrontar-se a la seva mortalitat. L’actor omplia la pantalla de noblesa, humor i veritat en una interpretació que difuminava la distància entre ell i el personatge. També està tocat per l’ombra crepuscular del comiat el treball de Robert Redford en la recent The old man and the gun (2018), retrat sobre un lladre real que l’actor i director va anunciar que seria el seu comiat de la interpretació, tot i que després se n’ha desdit. Aquest ball d’anuncis i rectificacions és habitual: el mateix Eastwood va anunciar fa uns anys que Gran Torino seria el seu últim paper com a actor però no va trigar gens a protagonitzar la reivindicada Cop d’efecte (2012), del seu amic Robert Lorenz, sobre la disfuncional relació entre un pare (Eastwood) i la seva filla (Amy Adams).

Una emoció única

Testaments fílmics són també algunes últimes pel·lícules de cineastes que van dirigir fins a l’últim alè, com ara John Huston, que va posar fi a la seva imponent filmografia amb Dublinesos (1987), una poètica i elegíaca adaptació del conte de James Joyce Els morts que el director va rodar amb 81 anys, molt malalt i, en ocasions, amb màscara d’oxigen per respirar. Encara més explícit és Llampec sobre l’aigua (1980), el documental sobre un Nicholas Ray malalt de càncer terminal codirigit pel mateix Ray i Wim Wenders, que recorre la vida, carrera i encerts d’un director que no vol morir en un hospital sinó a casa seva, envoltat d’amics i treballant en una pel·lícula. Molt més lluminós seria el cas d’Agnès Varda, a qui la seva longevitat ha permet fer no un, sinó dos documentals de caràcter testamentari: Les platges d’Agnès (2008), unes memòries evocades a través de fotografies, pel·lícules familiars i extractes dels seus films, i Varda per Agnès (2019), classe magistral en què la directora, lúcida i generosa, repassa les claus de la seva trajectòria artística. De vegades els adeus són menys explícits, com el de John Ford a l’agredolça Set dones (1966), el de Berlanga a la comèdia París-Tombuctú (1999) o el de Bergman a Saraband (2003), el seu retorn als protagonistes de Secrets d’un matrimoni (1974). Però en tots aquests films batega una emoció única que els fa especials: la del director que observa el final d’un projecte vital, mira enrere i diu adeu al cinema.