El cinema atorga molt poc protagonisme als jubilats. I, quan ho fa, molts cops és a través d'un estereotip tan suat com el del rondinaire de bon cor. Un home anomenat Ove, un film suec basat en la novel·la homònima de Fredrik Backman, porta aquell lloc comú al paroxisme. A la primera escena, l’Ove ja remuga, impertinent, en una floristeria. A la seqüència següent veiem que comprava flors per a la tomba de la seva difunta i enyoradíssima esposa. Aquest estira-i-arronsa entre l'aparença poc amable del protagonista i el seu bon fons esdevé l'estructura recurrent fins al desgast de la pel·lícula. Així, bona part del metratge se centra a mostrar-nos a través de flash-backs no només que l’Ove no és una mala persona sinó que mereixeria com a mínim un parell o tres de monuments a l'heroi desconegut i al patidor anònim. Per si encara no ens ha quedat clar que l'actitud poc sociable de l'home no implica que sigui un mesquí, en el present ens apareix protegint un jove gai i convertint-se en una mena de figura paterna per a una altra veïna d'origen iranià. El de Hannes Holm és un d'aquells films que es passen de frenada en el seu bonisme mal entès fins al punt de brindar un missatge molt més enverinat del que pretenien. Tanta insistència en la bondat de l'Ove ens planteja un interrogant: si aquest home no tingués el cor tan gran, si fos un ésser humà d'allò més ordinari, no mereixeria igualment la nostra atenció? O, en aquest cas, sí que podríem menystenir, ignorar o odiar sense mala consciència el vell pesat i rondinaire?
