Un pliegue en el tiempo

109 MIN. Estats Units (2018)

Un pliegue en el tiempo

Direcció: Ava DuVernay

Guió: Jennifer Lee

Amb: Oprah Winfrey, Reese Witherspoon, Mindy Kaling, Storm Reid, Zach Galifianakis, Chris Pine

Crítica de cinema
MARTINA BEATO

‘Un pliegue en el tiempo’, la història interminable de la nova generació

A La història interminable un mal denominat “el no-res” anava destruint a poc a poc cada racó del món imaginari que habitaven els personatges fins a engolir-los per complet. La novel·la de Michael Ende es va convertir en una reivindicació de la necessitat d’introduir la fantasia a les nostres vides, de seguir somiant com una manera d’enfrontar-nos a la realitat. Un pliegue en el tiempo torna a reciclar la mateixa idea adaptant-la als nous temps.

Ara una foscor sinistra és l’encarregada d’inocular el mal en el món, de generar enveges i inseguretats, de provocar una por que desemboca en ira i ràbia. El missatge acaba adquirint tot el sentit quan el personatge que interpreta Oprah Winfrey, una mena de fada padrina galàctica, li diu a la nena protagonista que ha d’enfrontar-se a tot això i ser una guerrera. Aquesta és en realitat la raó de ser d’una pel·lícula amb unes intencions sens dubte molt més lloables que no pas el resultat final. Hi ha moltes coses que no funcionen a Un pliegue en el tiempo : des d’una narració que no té ni cap ni peus fins a la configuració d’uns efectes especials massa horteres i passats de moda. No aconsegueix crear un univers propi que generi veritable fascinació i només destaca per l’afany que hi posen els nens protagonistes a l’hora d’insuflar coratge i emoció a l’aventura.