El guardián invisible

129 MIN. Espanya (2017)

El guardián invisible

Direcció: Fernando González Molina

Guió: Luiso Berdejo

Amb: Marta Etura, Elvira Mínguez, Carlos Librado i Francesc Orella

Crítica de cinema
Gerard Casau

El guardián invisible

La pel·lícula ens rep amb les vistes d'un paisatge rural submergit en la boira de la matinada. La càmera s'endinsa en el bosc, i el corrent del riu la condueix fins al cadàver d'una jove nua, amb un objecte circular tapant-li el sexe (poc després aprendrem que es tracta d'un txantxigorri, un dolç típic de Navarra). La macabra imatge remet a l'Étant donnés ideat per Duchamp: una escena violenta i prohibida, però alhora excitant pel que té de promesa de misteri.

Tot el bo que pot oferir El guardián invisible està concentrat en aquests primers minuts de silenci i humitat. El film es perd ja a l'escena del crim, quan la policia foral que interpreta Marta Etura tanca els ulls i allarga la mà damunt la noia morta, en un intent de visualitzar l'extraordinària “intuïció” de la protagonista, gairebé un superpoder que la pel·lícula mai s'atreveix a tractar frontalment. L'estranyesa del gest fa evident que Fernando González Molina pateix intentant traduir les diverses capes que conformen el bestseller de Dolores Redondo -el thriller d'investigació criminal, l'asfíxia matriarcal que angoixa la protagonista, la insinuació fantàstica del folklore basc-, i fins i tot la seva capacitat d'enllaçar accions amb agilitat expeditiva (que era el que salvava una producció com Palmeras en la nieve del tedi absolut) aquí li fa perdre peu: les situacions no reposen, cosa que fa impossible quallar l'atmosfera que reclama la història. I si intuïm el fred, és només perquè el director s'assegura que totes les escenes transcorrin sota una intensa pluja, on mai sembla fer-se del tot de dia.