A ghost story

87 MIN. Estats Units (2017)

A ghost story

Direcció: David Lowery

Guió: David Lowery

Amb: Casey Affleck, Rooney Mara, Will Oldham

Crítica de cinema
Maria Adell Carmona

‘A ghost story’, la solitud del fantasma enamorat

A ghost story comparteix amb En un lloc sense llei, el film que va catapultar el cineasta texà David Lowery al firmament del cinema indie, una visió de la passió amorosa com a força capaç de transcendir el temps i l’espai. En les dues obres coincideixen Rooney Mara i Casey Affleck, dos actors introspectius que, en aparèixer junts a la pantalla, destil·len una misteriosa incandescència. Les similituds acaben aquí: a la seva pel·lícula anterior, Lowery volava tan a prop dels seus referents –Malick, Cimino– que la sensació general era d’un cert déjà-vu. A ghost story és just el contrari: un film kamikaze que es permet el luxe de cobrir amb un llençol una estrella de Hollywood durant la major part del seu metratge i, alhora, una delicada miniatura que s’inicia com a modest relat fantàstic i que s’expandeix exponencialment per acabar invocant qüestions fonamentals de l’existència humana.

La pel·lícula s’obre amb la primera frase d’Una casa encantada, un relat brevíssim de Virginia Woolf en el qual una parella conviu a casa seva amb els fantasmes del matrimoni que els va precedir. La capacitat dels espais per retenir les petjades de les persones que els van habitar és un dels temes essencials del terror gòtic, un gènere que el film de Lowery aborda obliquament a través de la història de C (Affleck), un fantasma atrapat en els confins de la casa on vivia amb la seva dona, M (Mara). La similitud essencial entre les dues obres és el contrast entre el modest format escollit i l’abast universal dels temes abordats. Woolf en té prou amb unes quantes línies en el seu peculiar estil líric i el·líptic per evocar un amor etern. Lowery parla del sentit tràgic de la nostra existència a través d’un minimalista conte de fantasmes gran part del qual succeeix en una única localització i que està rodat en format acadèmic (o 4:3, pràcticament quadrat), com altres films contemporanis –Meek’s cutoff, Jauja– que combinen intimitat i èpica. L’ús del 4:3 augmenta la sensació de claustrofòbia d’aquest espectre atrapat entre quatre parets per a tota l’eternitat, però també permet dur a terme una exquisida reflexió sobre la relació entre el que és individual i el que és transcendental, el que és personal i el que és còsmic.

Com Una casa encantada, A ghost storyés, essencialment, una història d’amor. I és l’impuls amorós i totes les emocions que l’acompanyen (el dolor per la pèrdua de l’ésser estimat, el sentiment de solitud i abandó, la resistència a acceptar els canvis) el motor que engega una narració el·líptica en la qual conviuen portals a altres dimensions, plecs temporals i meditacions de caràcter metafísic sobre la nostra pròpia finitud. Mai menjar-se un pastís va expressar tanta desolació. Mai un actor cobert per un llençol va compondre un heroi tràgic de tal transcendència.