La forma del agua

123 MIN. Estats Units (2017)

La forma del agua

Direcció: Guillermo Del Toro

Guió: Guillermo Del Toro, Vanessa Taylor

Amb: Sally Hawkins, Michael Shannon, Richard Jenkins i Octavia Spencer

Crítica de cinema
Gerard Casau

'La forma del agua', enamorar-se del monstre

A mesura que passen les setmanes i La forma del agua es fa forta en la temporada de premis cinematogràfics, també li van caient a sobre les acusacions de semblances sospitoses amb altres obres. Que se sàpiguen: un curtmetratge neerlandès, la novel·la de Rachel IngallsMrs. Caliban, l’obra de teatre de Paul ZindelLet me hear you whisper... Fins i tot Jean-Pierre Jeunet s’ha fet l’ofès, deixant caure que hi ha instants del film que li semblen extrets de Delicatessen.

Com que no tenim proves concloents sobre què li passava pel cap a Guillermo del Toro durant el seu procés creatiu, faré valer una opinió estrictament personal i refutable: resulta una mica mesquí acusar de plagi un director que sempre ha lluït les seves influències com galons dels quals se sent orgullós, fins al punt que a vegades sembla que el mexicà faci pel·lícules pel simple plaer de veure entrar al plató criatures fantàstiques com les que han nodrit la seva mirada des de petit.

En realitat, les arrels de La forma del agua són ben visibles, i ens condueixen a tota monster movie en què figuri un instant de connexió emocional entre un humà i la criatura teòricament temible, començant per King Kong i reservant un espai privilegiat per a La dona i el monstre, obra mestra de la sèrie B en què un ésser amfibi quedava captivat per les voluptuositats de Julie Adams. En el cas que ens ocupa, però, és la bella la que fa el primer pas cap a la bèstia: l’Elisa (Sally Hawkins, habitual secundària que té aquí una rara oportunitat de brillar com a protagonista, cosa que diu bastant de la intenció amb què s’ha pensat el càsting) és muda i té una existència més aviat grisa: treballa com a dona de fer feines en una base governamental als Estats Units de principis dels anys seixanta, en un dels moments més crus de la Guerra Freda. L’arribada d’una criatura aquàtica sorgida de les profunditats de Sud-amèrica li proporciona una amistat inesperada... i alguna cosa més. Perquè el desig de Del Toro és fer que l’abraçada a l’estrany traspassi la fase platònica per constituir-se en una relació romàntica de ple dret, apassionada i fogosa.

Simpatia pels oprimits

Tot i aquesta transgressió, La forma del agua és, en essència, una pel·lícula políticament correcta, en què les simpaties sempre cauen del cantó dels oprimits (dones, homosexuals, negres, dissidents) i la maldat és patriarcal, blanca, i té les faccions severes de Michael Shannon. Afortunadament, també es tracta d’un dels títols narrativament més sòlids de l’autor, beneficiat segurament per la tasca de la coguionista Vanessa Taylor. Això aconsegueix sostenir les consignes, clares i meridianes, d’una faula culminada amb un desenllaç emocionant, en què el relat nega el retorn d’una normalitat que no té res de bo a oferir.