Crítica de cinema
Cultura Cinema 11/05/2018

'La fábrica de nada': l'empresa per a qui hi treballa!

Eulàlia Iglesias
2 min

“Un fantasma recorre Europa: el fantasma de la seva fi”, proclama una de les veus en off de La fábrica de nada com a pròleg a un dels relats més lúcids sobre la crisi econòmica i social que està definint els nostres temps. “Una crisi que ja no és com la crisi clàssica, un moment decisiu, sinó un final sense fi, una apocalipsi sostenible”. Des de la seva estrena a la Quinzena de Realitzadors del Festival de Canes 2017, La fábrica de nada ha esdevingut un dels films sorpresa de la temporada. Prové de Portugal, una de les cinematografies més estimulants d'Europa i un país on, per cert, des del 2015 governa una entesa dels tres partits d'esquerres que ha aconseguit treure'l d'aquest forat negre.

El film arrenca quan un grup de treballadors s'adona que els responsables de la seva fàbrica estan desmantellant-la i decideixen ocupar-la per protegir la producció i els llocs de treball. Al llarg de tres hores, seguim amb un realisme d'aires documentals les seves vicissituds, els intents de negociació per part de l'empresa, i els reptes i discussions a l'hora de redefinir el model d'administració d'una fàbrica que aposta per l'autogestió, però també les problemàtiques monetàries més quotidianes dels obrers que decideixen implicar-se en l'aturada. Enmig d'aquestes discussions molt concretes, altres personatges debaten a un nivell més teòric sobre els sistemes econòmics, tot fent palès que dialèctiques que s'havien donat per tancades fa uns anys segueixen plenament vigents.

El director Pedro Pinho ha fet la pel·lícula des d'una productora que s'organitza com a col·lectiu de treballadors i ha rodat en 16 mm, el format propi dels que no volien adscriure's a les formes de producció i l'estètica del cinema dels grans estudis. Malgrat el seu component més discursiu, La fábrica de nada es distancia en part d'aquell cinema social en excés rigorós en què els protagonistes només es defineixen per la seva condició de classe obrera explotada. Pinho introdueix escenes familiars, sensuals i evocatives, moments de contundència rockera, com un concert de hardcore, i fins i tot una seqüència que s'endinsa amb joia en el territori quasi inexplorat del musical obrer. I ho remata tot amb una dosi d'autoconsciència. Un dels personatges habituals és un misteriós argentí que funciona a mode de figura externa interessada a observar, intervenir, alliçonar i fer triomfar aquest projecte col·lectiu. Una mena de metàfora tant del mateix director com dels espectadors que també serveix per posar en evidència, sense cinismes, la tendència que tenim a idealitzar aquest imaginari social i ideològic. La força de La fábrica de nada rau en com refresca la lluita i el discurs de les esquerres incorporant l'autocrítica com un element de combat i no pas de derrota.

stats