Jean-François i el sentit de la vida

88 MIN. Espanya (2018)

Jean-François i el sentit de la vida

Direcció: Sergi Portabella

Guió: Sergi Portabella

Amb: Max Megías, Clàudia Vega, Àgata Roca, Pau Durà

Crítica de cinema
Maria Adell

L'existencialisme adolescent de 'Jean-François i el sentit de la vida'

En aquesta afrancesada opera prima se superposen dos conceptes que semblen fets l’un per a l’altre: l’existencialisme i l’angst adolescent. La lectura d'El mite de Sísif, assaig d'Albert Camus que aborda la futilitat de l'existència humana, porta un introvertit noi de 13 anys a emprendre una fugida a París acompanyat de la Lluna (excel·lent Clàudia Vega), una noia més gran que ell. Com en tot relat iniciàtic, el viatge funciona com a metàfora del trajecte interior que fa l'adolescent; un recorregut cap a la maduresa, i l'autoconeixement, que té en la descoberta del desig un dels eixos fonamentals.

El film es construeix a partir d'una densa xarxa de referències culturals: el mite del París existencialista s’afegeix a vagues al·lusions a la Nouvelle Vague i a l'homenatge directe a pel·lícules –l'apreciable Submarine– i cineastes concrets, especialment Wes Anderson. L'obvietat referencial fomenta comparacions odioses: la pel·lícula no posseeix l'exquisidesa formal dels films d'Anderson ni la complexitat tonal de Submarine. El problema més greu, però, és la sensació que el còctel de referents ofega el desenvolupament i l’empatia per uns personatges amb reaccions –aquesta mare absent, passiva– sovint incomprensibles. Finalment, en una obra que al·ludeix a l’anomalia meravellosa que és Harold i Maude, es troba a faltar una mica d'incorrecció en la descripció d'un amor heterodox.