Antiga? Sí. Carrinclona? Potser una mica, no del tot. Sincera? També. Viscuda? Molt. Una pel·lícula sobre el Hollywood de Howard Hughes en mans de Warren Beatty un ja s’imagina que complirà amb aquesta personalitat tan identificable en mans d’algú a qui tots els criteris de l'ortodòxia convenen a etiquetar com a clàssic. Clàssic, sí, en el sentit més pur i més idoni de la paraula. Quan diem que algú és “clàssic” immediatament sabem què volem dir. El llenguatge és així de meravellós. Beatty orquestra un relat potser un pèl indolent però sens dubte personal sobre la figura sempre estranya de Hughes, a qui Scorsese va retratar des de l’histerisme a L’aviador –potser en el seu film menys inspirat-, i ell ho fa des de la penombra, que no és ben bé el mateix. En la majoria de plans on surt apareix en nebulosa, mal il·luminat expressament, i això ja determina les intencions de la pel·lícula. Després hi injecta comèdia i romanticisme, massa abruptament, resulta tebi, tou, un pèl esfilagarsat tot plegat. Juga al seu favor la presència de Lily Collins, una actriu de fort magnetisme i futur esplendorós, i també sens dubte la certesa que, de principi a fi, és un film sobre l’amor incondicional al cinema. No és el Beatty de Rojos, El cel pot esperar o Bulworth, uns films, per cert, molt més sòlids del que el pas del temps semblaria indicar. És un Beatty tardorenc, una mica carrincló, és cert, però autèntic, un cineasta que fa balanç, que escriu torçat i una mica dislèxic –també quan obre sobres de premis- però que ha edificat durant més de seixanta anys una mansió majestuosa.
