Plantejada com una elegia sobre les oportunitats perdudes i el sentiment d’orfandat, 'A estación violenta' explora a través d’una emocionant col·lecció de gestos (abraçades, mirades còmplices, passejades sense destí, plors) tot el que un grup d’amics/amants no s’atreveixen a dir però que denota la profunditat de les seves ferides existencials. Un cinema de cicatrius interiors, hereu de Jean Eustache i Philippe Garrel, que la jove directora gallega Anxos Fazáns, de només 26 anys, aborda amb una valentia extraordinària. Una audàcia que li permet combinar moments de gran delicadesa i elegància (només cal veure com il·lumina unes rogenques escenes nocturnes) amb d’altres d’una visceralitat salvatge, com quan una parella nua se sacseja mútuament en una espècie de 'performance' romàntica sobre la desesperació.
Fent justa referència als 'Bells i maleïts' de Scott Fitzgerald, Fazáns descriu el retrobament, vuit anys després, de tres amics que no han sabut trobar en la vida bohèmia i en un context de crisi social una via de realització. Abocats al precipici de l’autodestrucció i perseguits per la mort, els membres d’aquesta família adoptiva protagonitzen una pel·lícula que adapta lliurement la novel·la homònima de Manuel Jabois, i que sona com l'últim vers de 'The needle and the damage done' de Neil Young: “Cada ionqui és com una posta de sol”.
