Amb el magnetisme del rostre contrariat de l’actriu Bárbara Lennie com a fascinant brúixola anímica, Una especie de familia aborda una complexa realitat social –l’entrega de nens en adopció en territoris colpejats per la misèria– posant en primer pla el terrabastall afectiu que experimenta una dona determinada a criar un fill a tota costa. L’opció escollida pel director argentí Diego Lerman té uns fonaments més que raonables: hi ha poques experiències que despertin reaccions tan viscerals i instintives com el fet de concebre i criar una criatura. No obstant això, el modus operandi del film –que apunta a forçar la tensió dramàtica de cada situació i l’infortuni de la protagonista– acaba situant l’espectador a mig camí entre un obligat despertar de la consciència i un cert estaborniment emocional.
Tocada per la urgència del cinema del britànic Ken Loach –en la seva versió més punyent i cridanera–, Una especie de familia no deixa cap flanc obert en l’estudi d’un polièdric flagell social. Tanmateix, per arribar a abastar totes les cares del conflicte, la pel·lícula es veu obligada a abusar de la irracionalitat i la innocència de la protagonista, cosa que acaba connectant amb la ingenuïtat del mateix Lerman, que pensa que pot citar la magistral Mamma Roma de Pasolini a través de la música de Vivaldi i sortir indemne de la comparativa.
