‘La enfermedad del domingo’, una obra de cambra per a dues actrius fabuloses

El silenci, la incomunicació i la llosa del passat regeixen la relació entre una mare i una filla. El retrobament i convivència durant uns dies potser no són suficients per fer cicatritzar les ferides entre elles. Un pretext argumental que permet a Ramón Salazar construir la que sens dubte és la seva millor obra fins ara. Adulta, madura i precisa, també dolorosa i hàbil resseguint els mecanismes de l’estranyesa, tant la humana com la fílmica. Així és La enfermedad del domingo, una obra de cambra per a dues actrius fabuloses i una història que des de l’absoluta manca de complaença aborda qüestions universals, de permanent interès, que mai caduquen i sobre les quals sempre és bo reflexionar. ¿És la incomunicació el nostre mal més característic i orgànic? ¿Som així i no podem fer-hi més? Com es poden refer els camins traçats i reconciliar-nos? Salazar parteix d’una fredor hieràtica quasi nòrdica –a les primeres escenes del film- per desenvolupar un corol·lari d’emocions, d’intuïcions abans que realitats, d’ombres més que no pas certeses. Algunes escenes són memorables: la ronda nocturna per la festa major del poble i la baixada amb trineu per la neu –altre cop el fred- amb la càmera que enfoca el terror a la cara de Lennie i la calma a la de Sánchez. Un film recomanable i també incòmode. Molt incòmode.