'La quietud', embolic hipersexual entre el sublim i el ridícul

Amb nou llargmetratges a la motxilla, Pablo Trapero (autor de les notables Leonera i Elefante blanco) és, segurament, el director argentí que millor encavalca el cinema de gènere, sobretot el thriller, sobre una consistent vocació realista, marcada pel retrat d’una certa marginalitat. A La quietud, el director d’El clan posa el focus sobre una família burgesa i utilitza els codis del melodrama per retratar el turbulent magma d’afectes i recels que intercanvien una mare i les seves dues filles (unes exaltades i idèntiques Bérénice Bejo i Martina Gusman, que ningú diria que no són família a la vida real). Reunides per la malaltia del pare i excitades per la presència de marits i amants, les germanes protagonitzen un fulletonesc embolic hipersexual que, més enllà de l’esperpent almodovarià, acaba provocant un efecte humorístic que aquest crític qualificaria d’indesitjat, tot i que tampoc hi posaria la mà al foc.

Cal reconèixer el coratge amb què Trapero camina per la fina frontera que separa el sublim del ridícul, una corda fluixa que es trenca quan apareix en escena un truculent trauma privat en el qual ressona la cara més tràgica de la història argentina. Enredada en la seva pròpia teranyina, La quietud dispara contra la injustícia amb fermesa, però no acaba de trobar un to que serveixi de tronc per a les disperses branques del film.