El león duerme esta noche

103 MIN. França, Japó (2017)

El león duerme esta noche

Direcció: Nobuhiro Suwa

Guió: Nobuhiro Suwa

Amb: Jean-Pierre Léaud, Pauline Étienne, Jules Langlade.

Crítica de cinema
Manu Yáñez

‘El león duerme esta noche’, l’emocionant alegria de viure

A partir de la màgica trobada entre un mite de la interpretació, el francès Jean-Pierre Léaud, i un grup de nens que juguen a fer cinema, El león duerme esta noche elabora un delicat i emocionant assaig sobre l’alegria de viure (associada a la creació artística) i la melancolia que brota del sentit de pèrdua. Dos estats emocionals i existencials que la pel·lícula vincula, amb humilitat i tendresa, a les diverses edats de l’ésser humà: Léaud, un home ja vell, és capaç de comportar-se com un nen quan es deixa endur pel romanticisme o quan es resisteix a seguir les indicacions dels nens directors (el film presenta l’exercici artístic com un gest de resistència), mentre que un dels infants albira una amargura adulta davant el nou panorama familiar que dibuixa la separació dels seus pares, un tema que el cineasta japonès Nobuhiro Suwa ja va explorar a les magnífiques M/Other i Yuki i Nina.

Marcada pel principi d’incertesa que propulsa tota l’obra de Suwa –improvisació dels actors, treball sense un guió tancat–, El león duerme esta noche prolonga també el permanent diàleg cinèfil entre Orient i Occident que posa en joc l’obra del japonès. Així, d’una banda, resulta inevitable percebre la presència de Léaud com un homenatge a l’esperit de modernitat de la nouvelle vague (com a La nit americana, aquí l’alter ego de François Truffaut deambula entre el caos generat per unes càmeres de cinema, ara digitals). I de l’altra, la pel·lícula proposa una reflexió sobre el fantasmagòric en què conflueixen els imaginaris tant d’Alfred Hitchcock –no sembla casualitat que el fantasma de l’amant de Léaud vesteixi del mateix color que la Madeleine/Judy de Vértigo– com del mestre del classicisme japonès Kenji Mizoguchi (Els contes de la lluna pàl·lida), segurament el director que va filmar millor, en pla seqüència, com Suwa, la tènue frontera entre el món dels vius i el dels morts.