Durant molts moments, Els dimonis s’assembla massa a altres pel·lícules. És com si ja l’haguéssim vist. Un nen de deu anys de Mont-real comença a familiaritzar-se amb les pors i dubtes propis de la seva edat: incerteses d’orientació sexual, amors platònics impossibles, conflictes escolars i enrenous familiars que afecten l’ànim... Un altre infant cinematogràfic més a qui la vida etziba 400 cops, vaja.
Ara bé, aquest encreuament de diverses línies d’ombra, que deia Joseph Conrad, se singularitza amb dues peculiaritats. La primera és l’existència d’un focus de terror en què la maldat és realment pura: la presència d’un assassí infantil (real? imaginària?) que funciona en pantalla com a exorcisme d’altres dimonis. I la segona, una posada en escena extremadament quotidiana, amb enquadraments quiets i llargs, deixant respirar i expressar-se l’entorn que envolta aquest individu, que, precisament, està descobrint com és realment el món que el circumda.
No obstant, la part del serial killer de nens, tot i proporcionar a Els dimonis un dels fragments més enlluernadors de posada en escena, al final acaba mostrant certes inseguretats del film, que altera el punt de vista de manera lleugerament gratuïta. I el vessant de retrat sense subratllats d’una comunitat plàcida on la lletjor s’escombra sota la catifa tampoc és ben bé original. Aquest debut del canadenc Lesage no és precisament el primer film que descobreix que als entorns civilitzats hi batega tanta barbàrie com als ambients marginals. Només que aquí l’amaguen millor.
