9 dedos

99 MIN. França (2017)

9 dedos

Direcció: François-Jacques Ossang

Guió: François-Jacques Ossang

Amb: Paul Hamy, Damien Bonnard, Pascal Greggory, Gaspard Ulliel, Lisa Hartmann

Crítica de cinema
Paula Arantzazu Ruiz

‘9 dedos’, el vaixell a la deriva de F.J. Ossang

El primer film que s’estrena a les nostres sales de François-Jacques Ossang és una immillorable porta d’entrada dins l’univers enigmàtic, postapocalíptic i monocrom del cineasta, perquè a 9 dedos Ossang recull i expandeix les constants estètiques i les inquietuds intel·lectuals que l’han portat a ser reconegut com un dels outsiders més originals del panorama contemporani. No costa veure en el seu cinema lligams amb la ciència-ficció i el noir en clau minimalista del Godard d’Alphaville o del Chris Marker de La jetée, com també d’altres il·lustres arrelats en els mons més foscos de l’ànima, però el francès sobretot és fidel a la seva visió creativa, sostinguda en la força poètica d’unes imatges absolutament colpidores.

I com passa en gairebé totes les seves pel·lícules prèvies –Le trésor des iles chiennes (1990), Dharma guns (2010)–, 9 dedos treballa un univers claustrofòbic i una trama noir sobre un home que fuig i un crim que surt malament, per anar transformant-se en una profunda reflexió sobre la més gran de les tragèdies humanes, és a dir, sobre la confrontació de l’home amb la mort. Per a Ossang no hi ha gènere cinematogràfic més existencialista que el noir, i a 9 dedos insisteix en aquesta idea amb un trop visual tan clàssic com poderós: la vida com a vaixell a la deriva, cap a la incommensurabilitat de l’abisme.