El costat fosc de l’orgull ‘freak’

Fa anys va néixer una tipologia humana al cinema, que anteriorment havia retratat figures de joventut emprenyada com els rockers i els motoristes. Als anys 80 van despuntar un altre tipus de joves marginats: els freaks (incondicionals d’aficions com els còmics de superherois o els jocs de rol), els geeks (obsessionats per la informàtica) o els nerds (intel·ligents però poc hàbils socialment). Gairebé sempre homes, gairebé sempre tímids, ridiculitzats pels joves esportistes i les noies populars de l’institut.

En el fons, però, no deixava de ser una variació d’un relat estimadíssim per l’audiovisual estatunidenc: el de l’ésser excepcional, allunyat de la massa, vista com un garbuix de gent avorrida i convencional. I aquest és un dels punts foscos del relat freak : quan s’autocelebra, arriba a incloure aquest orgull que menysprea l’altre. Per aquest motiu pot tenir un cert valor integrador que Stranger things apostés pel tradicionalíssim personatge de Bob Newby com un heroi improbable. Ho va apuntar la crítica de cinema Eulàlia Iglesias en aquestes mateixes pàgines, quan va tractar sobre la segona temporada de la sèrie.

La cultura massiva tendeix a apostar pel cavall guanyador. I els freaks, els nerds, els geeks, s’han convertit en un públic mimat perquè s’han convertit en una part molt apreciable del públic consumidor d’audiovisuals. Els èxits d’ El senyor dels anells i Harry Potter o dels films de Marvel Studios han sigut agents i productes d’un canvi progressiu. La cultura freak és el nou mainstream. I pot ser tan ultraconservador com la cultura oficial del reaganisme. La recompensa per a la indústria arriba amb les recaptacions milionàries de sagues com Star Wars, que captiven els joves mentre fan l’ullet a nostàlgics de trenta-i-tants o quaranta-i tants. I els ninos, samarretes o altres objectes de marxandatge ja no són consumits només per un públic infantil i juvenil.

Una comèdia de terror, Zombieland, tenia alguna cosa d’escenificació d’aquest canvi cultural. Un clàssic del cinema de morts vivents, Zombi, tenia lloc en un centre comercial simbòlic de la nostra societat de consum. A Zombieland, en canvi, els personatges acabaven en un parc d’atraccions, que pot veure’s com un símbol de l’actual extensió infinita de la joventut. Pel camí, però, acabava sorgint la possibilitat d’agrupar-se com una família atípica. Perquè el peterpanisme habitual als relats sobre geeks i companyia té uns topalls: l’aparició de l’amor romàntic i la construcció d’una família nuclear. Acabem, doncs, amb un mite: el freak consumista de productes d’èxit, socialment tradicional, no té gaire d’alternatiu.

Vull ser un mascle alfa

Tot i l’existència d’aficionades, l’audiovisual global sol donar el protagonisme als homes. I am a hero, l’adaptació d’un manga de Kengo Hanazawa, materialitza un altre dels costats foscos de l’orgull freak. El film, també basat en la irrupció d’una plaga zombi, està protagonitzat per un dibuixant. Hideo era un artista prometedor que ha caigut en desgràcia. La seva parella li retreu aquesta paràlisi: volia progrés professional, volia fills, i s’ha trobat amb un home tou i resignat.

¿Estem davant d’una reivindicació d’una altra masculinitat, que defuig la hipercompetitivitat i la sexualitat agressiva? En realitat, no. La pel·lícula ens ve a dir que els crítics de Hideo tenien raó: era un individu castrat que, després de diverses peripècies (i amb l’ajuda de dues dones que li salven la vida), assoleix el seu destí com a heroi violent. No era un mascle alfa perquè no ho volgués ser, sinó perquè no s’atrevia a ser-ho. Al final, les dues dones contemplen amb admiració el seu salvador... tot i que abans l’havien salvat elles. En lloc de mostrar un escenari de cooperació, el film s’acaba amb un retorn a l’ordre sexista.

Altres exemples de noves masculinitats dins del cinema de gènere també han sigut problemàtiques. S’ha parlat de Deadpool com una mena de superheroi queer, que fissura el binarisme entre heterosexualitat i homosexualitat. El resultat, però, no deixava de ser una història de venjança amb armes de foc gegants, molts acudits sobre penis i referències pop. El protagonista remet a la dilatació eterna de l’adolescència duta a terme pel freak peterpanesc. I, de nou, és un seguidor de discursos dels poders establerts: els conflictes es resolen amb violència, les mesures extremes són necessàries, algú ha de fer la feina bruta... Entre tant discurs pro sistema, a Deadpool apareix una imatge fugaç de sexe no normatiu. Si ens posem optimistes, l’escena pot contribuir a l’acceptació de la diversitat. Però el seu tractament com a gag és més aviat ridiculitzador.

L’heroisme com a embut

La sèrie televisiva Future man és una altra mostra de còctel nostàlgic, en la línia de Stranger things però amb humor groller, provocacions sexuals i referències constants a Retorn al futur, Terminator... Un jove que viu a casa dels seus pares i manté un lloc de treball precari sublima els seus anhels d’excepcionalitat a través de la dedicació a un videojoc impossible de completar. En la línia de films dels 80 com Tron o El guerrer de les galàxies, el videojoc possibilita que es converteixi en un heroi.

De nou, el protagonista encaixa amb la sensibilitat dominant a l’audiovisual estatunidenc: la recerca d’una vida que no sigui mediocre i, alhora, d’una parella estable i una família. Això sí: la sèrie ens proposa una visió una mica diferent de l’heroisme. El Josh insisteix a evitar la lògica de les explosions i els assassinats preventius. Amb tot, el plantejament és determinista: per salvar el món, es veurà obligat a assumir que ha de fer esclatar coses i matar. Future man ens mostra l’heroïcitat com un esquema gairebé invariable, com un embut estret i que deixa poc marge de maniobra.

Sota un vernís d’incorrecció alternativa o de progressisme, les ficcions per a un públic freak solen defensar els valors hegemònics. Future man hi posa algun asterisc. També ho va intentar la trepidant Mad Max: Fúria a la carretera, però, com va explicar la comentarista Anita Sarkeesian, el film oferia una visió tan extremada del masclisme que acabava reconfortant l’audiència. O les noves entregues de la saga Star Wars han combinat la feminització amb un humor per fer-la més digerible a qui pogués reaccionar a la defensiva. A El despertar de la Força, l’heroi imperfecte Finn es comportava de manera paternalista amb la protagonista Rey, i ella es revoltava. Tots contents: als gags s’hi podia veure empoderament de la dona i, alhora, l’orgull malentès d’una jove que rondina per les atencions d’un cavaller benintencionat. Wonder Woman, venuda com una gran aportació a la diversitat dins del blockbuster, no tenia gaire d’alternativa.

Tot i la timidesa de la indústria de l’entreteniment, algunes reaccions dels aficionats han sigut rabioses. I aquest és un altre costat fosc de l’orgull freak. El Sheldon Cooper de The Big Bang theory, que sempre vol seure al mateix costat del sofà, caricaturitza amablement una resistència al canvi que és molt real. Ho suggereixen l’assetjament virtual a Leslie Jones, protagonista afroamericana de la nova Caçafantasmes, o l’escàndol Gamergate, on milers d’usuaris de videojocs van mostrar, a cop de comentaris misògins i amenaces, que consideren que aquest sector pertany als homes. La defensa ferotge de la fidelitat als films, sèries o còmics objectes de remakes o adaptacions, quan sovint havien sigut creats en temps de segregació racial o de sexisme extrem, deixa entreveure els monstres del racisme i el masclisme. El fandom també té el seu sector trumpista, que podria usar un lema com Make freak culture great again, nostàlgic dels temps en què la indústria atenia l’home blanc gairebé en exclusiva. Potser una part del món freak està habitat no només per una colla de Peter Pans, sinó també per versions terriblement adultes de la síndrome del nen tirà. Fem autocrítica? u