Estrena online (Netflix)
El primer que sobta d’A ciegas és l’evidència del seu còctel referencial. L’argument –un grup de persones busquen refugi davant d’una plaga de suïcidis massius– barreja elements de la novel·la La boira,de Stephen King, i de la pel·lícula L’incident, de M. Night Shyamalan. La fórmula es completa amb la fugida desesperada d’una mare (una intensa Sandra Bullock) i uns nens que remet a La carretera, de Cormac McCarthy. La sensació que l’homenatge s’acosta al plagi ja va obligar Josh Malerman –l’autor de la novel·la en què es basa A ciegas– a aclarir que havia escrit el llibre abans de l’estrena del film de Shyamalan. Sigui com sigui, l’escassa originalitat del plantejament fa pensar inevitablement en la tendència de Netflix (companyia productora del film) a facturar obres prefabricades per a l’èxit popular.
Més enllà de la sensació de déjà-vu permanent, A ciegas funciona com una obra pretesament misteriosa, però en la qual els personatges verbalitzen contínuament les claus psicològiques i simbòliques del relat, mentre que la direcció de la danesa Susanne Bier podria ser acusada de telefílmica si no fos perquè ja som davant d’un (tele)film de Netflix. Val a dir que no resulta difícil empatitzar amb el patiment dels personatges, però Bier utilitza aquest capital emocional per esclafar l’espectador amb un sentimentalisme força barroer.
