La ciudad de las estrellas (La la land)
No no nostàlgia ‘land’
El 2016 ha sigut l’any de la gran revolució de la imatge musical. Diferents títols han fet saltar pels aires els tòpics audiovisuals del gènere, han copsat el present creant estètiques noves per a músiques actuals i han catapultat cap al futur les possibilitats de filmar cançons dins d’un format llargmetratge. Estem parlant, òbviament, dels àlbums visuals, aquestes pel·lícules complementàries a alguns llançaments discogràfics com el de Beyoncé, el de Frank Ocean o fins i tot el de Nick Cave. La major part de la crítica de cinema (i la de música) gairebé no n’ha parlat, fent gala d’uns preocupants tics d’hermetisme, endogàmia i mandra per crear vasos comunicants entre realitats audiovisual (l’excepció seria Sight & Sound). I aquest gran monstre vampir d’altres disciplines que és Hollywood què? Doncs, davant d’aquest estímul cinematogràfico-musical revolucionari, Hollywood ha tingut una resposta reaccionària. Han replegat files i han encimbellat un film musical nostàlgic de l’era daurada dels grans estudis i dels anys pre rock’n’roll: per a La la land totes les transformacions del gènere musical posteriors a Vincente Minnelli o Stanley Donen no han existit(hi ha molts renovadors i molt brillants: Jacques Demy, Joshua Logan, Bob Fosse, Dennis Potter, els autors de videoclips...). I les músiques que van seguir a Tin Pan Alley o el jazz, tampoc, és més: directament es menystenen, com el technopop o el jazz elèctric.
Tornem al 1950
Però bé, comprem que el film és un exercici d’estil nostàlgic (com també ho era, per exemple, The artist) sobre aquells temps d’esplendor de la MGM. Llavors, valorem La la land com taxaríem un musical el 1950, a veure què ens dóna. Partitura: hi ha molt poques cançons memorables (per lletra i música que les individualitzi). Coreografies: greu absència d’idees noves (el número musical en un embús de trànsit era una especialitat de Valerio Lazarov, que el va posar en pràctica diferents cops, per exemple, i els personatges volant pel planetari és una mala fotocòpia de Spike Jonze). Trama: noi coneix noia i tots dos van carregats “amb una maleta plena d’il·lusions”: és un clixé que necessita més d’un conflicte per prendre cos. Interpretacions: Ryan Gosling i Emma Stone són molt monos, d’acord, però si no saben ni cantar ni ballar, no els forcis en un musical canònic i és millor que busquis numerets més alternatius en què el seu amateurisme no faci patir. Conclusions: ¿n’hi havia prou al Hollywood clàssic amb coloraines i esforç per ser encantador? No, feia falta una mica més d’aptitud i d’actitud. I ara, n’hi ha prou? Els Oscars ens donaran la resposta que em temo que ja ens han avançat els Globus d’Or.
