La casa junto al mar

107 MIN. França (2017)

La casa junto al mar

Direcció: Robert Guédiguian

Guió: R. Guédiguian, Serge Valletti

Amb: Ariane Ascaride, Jean-Pierre Darroussin, Gérard Meylan, Jacques Boudet, Anaïs Demoustier, Robinson Stévenin

Crítica de cinema
Eulàlia Iglesias

‘La casa junto al mar’ i la fi de la utopia mediterrània

“Què ha canviat aquí?”, pregunta l’Angèle, la protagonista de La casa junto al mar, tot observant el paisatge de la seva infantesa, una pila de casetes en una cala marsellesa abans plenes de vida quotidiana i ara convertides en segones residències somortes bona part de l’any. “Els diners, això és el que ha canviat”, li respon el veí de tota la vida. L’Angèle, el Joseph i l’Armand són tres germans que es reuneixen al voltant del pare quan pateix un accident fatal. Cadascun representa una actitud diferent davant la vida. L’Armand (Gérard Meylan) es va quedar el restaurant familiar amb la intenció de mantenir-ne l’esperit, que s’hi pogués menjar bé sense gastar-hi massa. L’Angèle (Ariane Ascaride), actriu de cert èxit, no havia tornat durant molts anys a la casa paterna perquè l’associa a un record traumàtic. El Joseph (Jean-Pierre Darroussin), antic aspirant a intel·lectual, es refugia en cert cinisme per no afrontar les frustracions.

Amb les seves parelles i veïns, tots plegats formen una d’aquelles comunitats tan reconeixibles en l’univers de Robert Guédiguian, a través de les quals el cineasta ha traçat les desil·lusions, lluites i renúncies de la generació que va créixer aferrada als ideals de l’esquerra. Com el mateix cineasta, els protagonistes estan arrelats en un territori concret, aquell barri de L’Estaque que ofereix la seva pròpia resistència a l’hegemonia i als tòpics parisencs.

¿Hi ha lloc per a una vida senzilla vora el mar en l’era del capitalisme salvatge?, planteja la pel·lícula. Perquè, com qualsevol dels títols de Guédiguian, aquest és un film polític. Però aquest cop el cineasta resulta més emocional que discursiu, més empàtic que cínic. No carrega el to quan desplega moments dramàtics, no li cal esmentar la paraulota gentrificació per tocar el tema i tampoc recorre a conclusions contundents. L’absència de dogmatisme també la trobem en els petits detalls, com la consciència tan pasoliniana de ressaltar la condició de nova classe obrera del militar que busca els refugiats.

Sense recrear-se en la nostàlgia, La casa junto al mar arriba a un dels seus moments culminants quan el passat irromp a través de les imatges de Ki lo sa?, un dels primers films del director, on apareixen els mateixos protagonistes plens de vida, joventut i estiu. Així, el pas del temps i la capacitat embalsamadora del cinema es fan més palesos que mai. Però aquesta constatació també suposa el detonant per al canvi d’actitud dels germans arran de l’arribada d’uns nens refugiats a la zona. Llepar-se les ferides i encantar-se en la pròpia decadència, ve a certificar Guédiguian, no deixa de ser un privilegi endogàmic per a unes esquerres que aixequen el cap quan prenen consciència dels nous problemes globals.