La balada de Buster Scruggs

128 MIN. Estats Units (2018)

La balada de Buster Scruggs

Direcció: Joel Coen, Ethan Coen

Guió: Joel Coen, Ethan Coen

Amb: Tim Blake Nelson, Willie Watson, James Franco, Liam Neeson, Harry Melling, Tom Waits

Crítica de cinema
Eulàlia Iglesias

'La balada de Buster Scruggs', l'Oest mortal dels germans Coen

Estrena a Netflix

Pocs directors han sabut com els Coen convertir el llegat violent dels gèneres cinematogràfics que freqüenten en una reflexió contínua sobre la inexorabilitat de la mort. Aquest tret que els defineix es fa més que palès en La balada de Buster Scruggs, la seva pel·lícula per a Netflix, que primer es va presentar con una sèrie antològica però s'ha acabat estrenant com un llargmetratge format per sis històries curtes totes ambientades a l'Oest.

El primer segment, el que dona títol al film, està protagonitzat per un d'aquells cowboys cantants que resulta tan faceciós com mortífer. L'episodi recull els tics propis de la revisió postmoderna del gènere a mans dels Coen: l'autoconsciència del personatge que parla a càmera, l'explotació còmica dels codis del cinema de l'Oest, l'humor negre marca de la casa... La pel·lícula es podria haver quedat en aquest nivell anecdòtic. Però, lluny de ser un mer recull d'enginyosos gags metacinematogràfics sense més recorregut, La balada de Buster Scruggs es va construint peça a peça com una revisió obscurament poètica del gènere i d'alguns dels seus principals motius, en què la mort sempre acaba creuant-se en el camí dels personatges.

Al segon episodi, James Franco protagonitza una història de forca que també podria esdevenir cançó. Per la seva banda, Liam Neeson i Harry Melling coincideixen en un conte gòtic sobre un freak show en què un actor d'allò més delicat declama versos enmig dels fangars. En aquest relat ple de contrastos el pragmatisme s'imposa amb prosaica crueltat. En la quarta entrega, els Coen permeten que Tom Waits es llueixi (gairebé) tot sol com a buscador d'or en un paradís terrenal. El cinquè segment és el que s'acosta més a un western clàssic, amb una caravana que avança rumb a la terra promesa i uns protagonistes a qui resulta fàcil agafar estima. Aquí el final desvela aquesta pulsió sàdica que senten els directors envers els seus personatges i les seves ànsies per dinamitar conceptes com el del final feliç. I l'últim capítol suposa una revisió en clau negra de La diligència que subratlla el to mortuori del conjunt.

La balada de Buster Scruggs es troba als antípodes de les lectures èpiques de la conquesta de l'Oest però també del romanticisme crepuscular o l'exaltació ultraviolenta de les relectures més recents del gènere. En tots els episodis mor algú, però els Coen ni tan sols es recreen en la dimensió tràgica i desencantada d'aquest fatalisme com feien a No es país per a vells o Valor de llei. El seu western adquireix així un insòlit to estoic i dessacralitzat, com si es limitessin a demostrar fins a quin punt al salvatge Oest la vida tenia poca importància i consideressin que d'això tampoc cal fer-ne un gra massa.