Aquaman

139 MIN. Estats Units (2018)

Aquaman

Direcció: James Wan

Guió: David Leslie Johnson-McGoldrick, Will Beall

Amb: Jason Momoa, Amber Heard, Patrick Wilson, Willem Dafoe, Nicole Kidman, Yahya Abdul-Mateen II, Temuera Morrison, Dolph Lundgren

Crítica
Xavi Sánchez Pons

‘Aquaman’, aventures marines i ‘brilli brilli’

Els primers minuts d’Aquaman ofereixen un dels moments cinematogràfics més esbojarrats de l’any: Nicole Kidman, aquí una deessa marina fugada del seu regne, empassant-se un peix de colors que agafa amb la mà d’una peixera. Una escena que marca el to festiu de la pel·lícula més divertida i reeixida de l’univers expandit de DC. La primera aventura en solitari del superheroi interpretat per un carismàtic i sorneguer Jason Momoa porta els colors i les criatures de fantasia a l’habitualment ensopit i grismón de DC. I també aconsegueix crear un seguit de set piecesd’acció ben planificades (la inicial del submarí rus i la batussa a Sicília) que fan oblidar el caos d’Esquadró suïcidai de Lliga de la Justícia.

Aquaman recupera les aventures de caràcter artúric amb una bona dosi de neons de coloraines enfrontant dos germans, un de bo (l’heroi destraler de Momoa) i un de dolent (la masculinitat tòxica del supremacista Rei Orm), pel tron dels oceans. James Wan aposta pel divertiment sense prejudicis i per un sentit de la meravella exacerbat (l’al·lucinant disseny visual de les profunditats marines), i l’encerta quan es permet un seguit de llicències poètiques: una banda sonora en què sonen cançons de Roy Orbison i Depeche Mode, l’aparició d’un pop gegant que toca uns timbals amb els tentacles o una col·lecció de monstres que sembla sortida de la imaginació de H.P. Lovecraft.