Tot comença com si fóssim davant d'un capítol de la sèrie CSI, amb els treballadors d'un dipòsit de cadàvers intentant esbrinar, com Sherlocks moderns, la causa de la mort d'una jove que remet, en la seva bellesa pàl·lida, a la Laura Palmer de Twin Peaks. Tanmateix, ni tan sols el referent de David Lynch ens pot preparar per al grau d'escabrositat d'una pel·lícula que porta l'horror cap a l'última frontera: l'interior del cos humà, que aquí esdevé una veritable capsa de Pandora. Bisturí en mà, travessant l'epidermis, els protagonistes van descobrint una putrefacció moral tan subreptícia com la de Dorian Gray.
A nivell visual, la pel·lícula dirigida pel noruec André Øvredal captiva l'espectador amb la seva fredor i precisió quirúrgica, amb uns pertorbadors primers plans que conviden a imaginar que la morta pot sentir l'execució de l'autòpsia, i amb el regust de terror de la vella escola (l'aparició d'un gat anomenat Stlanley fa pensar inevitablement en el Kubrick de La resplendor). Per la banda del guió, La autopsia de Jane Doe sap transitar d'un inici marcadament racional a una segona meitat que funciona com un inversemblant tren de la bruixa. El film està a punt d'entrebancar-se en un dels talons d'Aquil·les del gènere de terror: el moment de la revelació dialogada del misteri. No obstant això, els perills de la sobreexplicació es difuminen gràcies a un final que aposta pel deliri més lúdic, fent justícia a una pel·lícula que sap abraçar el drama sense deixar de ser alegrement macabra.
