'El árbol de la sangre': un Julio Medem devorat per la seva pròpia obra

Els autors que tenen mons únics i intransferibles són els que poden arribar a ser devorats per la seva pròpia obra amb més facilitat. El que en un moment va resultar original i nou, amb el pas dels anys es torna autocomplaent, maldestre i buit si es continua repetint ad nauseam. Però no es pot sortir d'allà, és un cercle viciós, perquè l'autor farà el possible per imitar el seu propi segell, encara que s'hagi descontextualitzat i ja no tingui cap sentit per a ningú. Potser és el que li ha passat a Julio Medem en els últims temps, que ha anat consumint els seus recursos a poc a poc fins a acabar convertint-se en una paròdia d'ell mateix. Tot el que era màgia, enigma i misteri en les seves primeres pel·lícules, ara és una esgotadora repetició de símbols que aspiren a configurar una poètica imatge que resulta tan ridícula com desfasada.

Amb El árbol de la sangre, Medem torna a reivindicar que és Medem i ho fa tirant la casa per la finestra, construint el relat més delirant de tota la seva carrera, en el qual dos joves amants es reuneixen per escriure sobre les seves arrels i els seus secrets familiars i, a partir d'aquí, les al·legories i les hipèrboles es juxtaposen sense ordre ni concert per reivindicar un tipus de fabulació que, per bé o per mal, només és capaç de fer ell. I aquí és on precisament radica el seu triomf, en saber com combinar una sèrie d'elements en clau desaforada perquè no puguem treure els ulls de la pantalla. Encara que sigui per no creure'ns res del que hi estem veient.