CRÍTICA DE CINEMA
Cultura Cinema 09/06/2016

Les amigues de l’Àgata

Joan Pons
2 min
Les amigues de l’Àgata

3* Direcció i guió: Laia Alabart, Alba Cros, Laura Rius, Marta Verheyen. 70 minuts. Espanya (2015). Amb Elena Martín, Carla Linares, Marta Cañas, Victòria Serra3*

Som compiladors d’instants. Almenys les generacions que hem integrat les xarxes socials a les nostres vides ens passem l’estona capturant i exposant públicament fragments del nostre present personal en fotos d’Instagram, estat de Facebook, piulades de Twitter, ràfegues de Snapchat, microseqüències de Vine o, una mica més llargues, de Periscope... La nostra existència en versió 2.0 és un trencadís de moments de tota mena (compartim l’eufòria, la bajanada, la tristesa i la indignació) que, vist en conjunt, pot quedar com un retrat de la quotidianitat d’un individu qualsevol d’aquesta dècada. Si en lloc d’un únic individu en són quatre, llavors aquest tot passa de ser una caracterització personal a començar a assemblar-se a un paisatge generacional; passa a assemblar-se, resumint, a Les amigues de l’Àgata. I aquest cop, en pantalla gran, no en la d’un smartphone.

Aquest film col·lectiu de quatre joves directores sorgides de la UPF (de fet, és el treball de final de carrera) explica molt bé el nostre temps. Les vivències de les quatre estudiants de Barcelona protagonistes (sí, com les directores) podrien haver-se estructurat com a sitcom més o menys hipster o al voltant d’un trauma que sacsegés l’amistat d’aquestes noies de vint-i-pocs. Però les directores han preferit encadenar moments de manera impressionista, poc o gens narrativitzada. No és estrany que se les hagi comparat amb Cassavetes. Si Husbands atrapava al vol escenes sobre l’entrada a l’edat de les responsabilitats masculines, Les amigues de l’Àgata és una compilació d’instants sobre l’edat de la incertesa femenina.

stats