Malgrat que El meu amic el gegant podria semblar una d’aquelles pel·lícules evasives que Steven Spielberg dirigeix de tant en tant per fer caixa -de Jurassic park al cinquè Indiana Jones -, aquesta adaptació d’ El meu amic el gegant de Roald Dahl conté una sucosa reflexió sobre l’art del mateix Spielberg. No resulta difícil imaginar el director d’ E.T., l’extraterrestre identificant-se amb el gegant que protagonitza aquesta petita i encantadora pel·lícula sobre el valor de l’amistat i la imaginació. En el seu cau, perdut en una illa pròxima a la costa britànica, el gegant del títol amaga una autèntica fàbrica de somnis: un laboratori colorista on es confeccionen, mitjançant fórmules alquímiques, els relats fantàstics que nodreixen la imaginació d’aquells a qui visita el gegant en la nit londinenca. L’agermanament entre les figures del gegant i Spielberg és tan transparent i poderós que segurament emocionarà aquells que, com aquest crític, van créixer sota l’ombra del talent fabulador del director de Jaws o Encontres a la tercera fase.
Dos colossos del relat infantil
A més d’evocar la cara més fantasiosa de l’univers creatiu de Spielberg, el laboratori de somnis del gegant figura com la gran troballa visual del film, allà on el director de Minority report i A.I. Artificial Intelligence posa en joc un del seus talents més grans: el retrat del món tecnològic com un univers alhora avançat i retro. La fàbrica onírica del gegant està plena d’ampolles que contenen fulgurants espurnes coloristes: una petita mostra del prodigiós ús que fa la pel·lícula dels efectes digitals. No obstant això, el taller de somnis del gegant és també un embull de rodaments, cargols i engranatges. Per a Spielberg, la tecnologia és tant una porta oberta a la fantasia com una font de nostàlgia lúdica: una invocació d’un paradís artesanal i infantil que connecta amb el substrat peterpanesc del seu cinema (les finestres d’ El meu amic el gegant s’obren a la fantasia igual que les de Hook ).
Cal dir que El meu amic el gegant arrossega algunes marques poc honorables del cinema infantil made in Hollywood : una heroïna que a estones sembla una adulta atrapada en el cos d’una nena i un cert excés de sentimentalisme. A més, la pel·lícula perd força quan s’allunya de la interacció entre la nena protagonista i el gegant (a qui posa veu i faccions Mark Rylance, l’agent rus d’ El pont dels espies ). Tanmateix, observada en conjunt, El meu amic el gegant brilla com l’afortunada trobada entre dos colossos del relat infantil: Roald Dahl i un Spielberg amb ganes de reivindicar la dimensió més il·lusionista del seu cinema.
