Al John li han diagnosticat sociopatia. Segons els manuals, l’únic que el separa de convertir-se en un assassí en sèrie és la fèrria disciplina per controlar els seus instints a la qual ell mateix se sotmet, amb la supervisió del seu amable terapeuta. No l’ajuda a semblar menys sinistre que el negoci familiar sigui una funerària.
I am not a serial killer podria ser un fosc drama adolescent al voltant d’aquest dilema entre voluntat i predestinació que marca el protagonista, però a partir de la novel·la homònima de Dan Wells, Billy O’Brien construeix un potent thriller atmosfèric situat en un poble avorrit i industrial que cobra una aparença inquietant. De cara a l’espectador, el noi no resulta tan diferent d’altres joves víctimes de l’angoixa existencial pròpia de la seva edat. Perquè, malgrat el que apunta al principi, la pel·lícula no explora tant el conflicte intern del protagonista com les seves tribulacions quan s’enfronta a un assassí en sèrie real, algú que s’apodera d’òrgans vitals de les seves víctimes i deixa enrere un misteriós toll de petroli. Així, el jove psicòpata en potència esdevé una mena de detectiu local que intenta esbrinar què s’amaga rere aquests crims.
Rodada en 16 mm, I am not a serial killer desprèn un aire de cinema independent d’una altra època, i la tria de Christopher Lloyd com un dels protagonistes suposa tota una declaració d’intencions que la distancia de la tradició de cinema adolescent apadrinat per Steven Spielberg per abraçar l’herència de títols com Donnie Darko.
