CINEMA
XAVI SÁNCHEZ PONS

Una altra excusa per revifar la nostàlgia de ‘Bola de drac’

L’estrena en català de ‘Dragon Ball Super: Broly’, nova pel·lícula de la franquícia, apel·la a la ‘songokumania’ al nostre país des que TV3 va començar a emetre la sèrie

Una altra excusa per revifar la nostàlgia de ‘Bola de drac’ / SELECTA VISIÓN Zoom

Si anaves a EGB o a l’institut als anys noranta segur que a les tardes sorties corrents de l’escola per veure el nou episodi de Bola de drac, la sèrie que va popularitzar l’ anime, el manga i la cultura japonesa en general al nostre país. Els dibuixos animats creats per Akira Toriyama, autor també del Dr. Slump i l’Arale, es van començar a emetre a TV3 el 15 de febrer del 1990. En un inici només es van comprar 26 episodis perquè la televisió autonòmica no tenia gaire confiança en les històries fantàstiques i picants protagonitzades, entre d’altres, pel Son Goku i el seu núvol Kinton, el Follet Tortuga, el Iamxa i la Bulma. De fet, la primera tanda de capítols va acabar just a la meitat d’un dels mítics tornejos d’arts marcials en què participaven el Goku i els seus contrincants. Un cop finalitzat l’últim episodi, la centraleta de TV3 es va col·lapsar de trucades que reclamaven la tornada de la sèrie, tant de nens com de pares i mares, i és així com va començar un fenomen social que encara dura avui dia. L’estrena aquesta setmana de Dragon Ball Super: Broly, la vintena pel·lícula de la saga i la més taquillera de la història, és l’últim exemple de la bona salut d’una franquícia que ja és intergeneracional.

Oriol Estrada, autor del llibre Songokumania. El Big Bang del manga (Edicions Xandri, 2016) i un dels nens que van créixer amb la sèrie, repassa les raons del fenomen fan que va generar Bola de drac. “Era una sèrie de qualitat excepcional, amb una animació i uns guions esplèndids, que continuava sempre, és a dir, estaves obligat a mirar tots els capítols per no perdre el fil”, explica. Estrada recorda que “als bars i a les granges de l’època posaven la tele i la gent es reunia per mirar Bola de drac com si fos futbol. No existia l’internet i tampoc hi havia productes llicenciats, de manera que la gent va crear-los. La cosa va començar amb nanos que gravaven la sèrie i després calcaven les imatges de la tele i en feien fotocòpies. Els fans es van fer el seu propi marxandatge i això li va donar un toc exòtic i atractiu”. A principis dels anys noranta els intercanvis de fotocòpies amb il·lustracions -també n’hi havia d’eròtiques- de Bola de drac es feien a les escoles i al Mercat de Sant Antoni. “Fins i tot els universitaris, que ja havien fet seva l’Arale, es van unir a la follia per Bola de drac, prestigiant els dibuixos animats com un art major en una època en què encara eren considerats com un divertiment per a nens petits”, remarca Estrada.

Tros de totxo eixelebrat

Una de les troballes de Bola de drac va ser el seu doblatge, dirigit per l’actor Joan Pera en els primers 26 capítols, i les llicències col·loquials i poètiques que es va prendre en uns anys en què el català encara era massa encarcarat als mitjans mainstream. Alguns dels hits lingüístics més sonats estaven relacionats amb dos dolents que amb el temps es van fer bons: la invenció del nom de Satanàs Cor Petit per al personatge de Piccolo i els renecs autòctons del Vegeta. El doblador que va posar veu al superguerrer de l’espai baixet i malcarat va ser Joan Sanz. “El meu renec preferit del Vegeta és tros de totxo eixelebrat ”, explica. “La gent ens diu que som les veus de la seva infància, i és una cosa bonica de sentir”.