Zama

115 MIN. Argentina (2017)

Zama

Direcció: Lucrecia Martel

Guió: Lucrecia Martel

Amb: Daniel Giménez Cacho, Matheus Nachtergaele, Juan Minujín, Lola Dueñas, Rafael Spregelburd, Daniel Veronese, Vando Villamil

Crítica de cinema
Eulàlia Iglesias

'Zama', el revers absurd de l'Espanya colonial

Ja no es fan pel·lícules que, com Zama, es mouen al voltant d’un concepte a priori tan poc cinematogràfic com el de l’espera. Lucrecia Martel adapta la novel·la homònima d’Antonio Di Benedetto sobre un funcionari de la corona espanyola estancat a Asunción a finals del segle XVIII pendent que arribi la carta del rei que li permeti retornar amb la seva família a Buenos Aires. A partir de la novel·la, Zama entronca amb una tradició literària, que inclou altres títols portats al cinema com El desert dels Tàrtars, on es desmitifica un imaginari a priori gloriós des d’un revers de l’èpica que apel·la a l’absurd.

A primera vista Zama té poc a veure amb els films que van donar a conèixer la cineasta argentina. Però, com a La ciénaga o La niña santa, la directora també mostra una estructura social contradictòria dins d’un univers alhora asfixiant i sensual. Mentre Diego de Zama, un superb Daniel Giménez Cacho, encarna la decadència d’un estatus social immobilista, en segon pla els servents d’origen indígena omplen de vida l’entorn. Una dialèctica que pren un clar ressò històric com a representació de l’imperi colonial espanyol. Zama intenta avançar malgrat tot, i l'últim tram del film s’endinsa en un territori a mig camí entre les delirants gestes selvàtiques de Werner Herzog i una relectura del perdre’s al cor de les tenebres conradià.