Yuli

115 MIN. Espanya (2018)

Yuli

Direcció: Icíar Bollaín

Guió: Paul Laverty

Amb: Carlos Acosta, Santiago Alfonso i Keyvin Martínez

Crítica de cinema
Maria Adell Carmona

'Yuli', la història real del millor ballarí cubà

'Yuli', nova col·laboració del tàndem format per la directora Icíar Bollaín i el guionista Paul Laverty, reitera un esquema similar al ja traçat per la parella a 'También la lluvia': a partir d’un relat a mig camí entre ficció i realitat, es vertebra un discurs de caràcter sociopolític que es veu llastrat per una mirada forana, i per força superficial, de la complexa realitat d'un país llatinoamericà (Bolívia en el cas de 'También la lluvia', Cuba en el de 'Yuli').

Aquest
'biopic'sobre el ballarí cubà Carlos Acosta, que va sortir d’un barri marginal de l'Havana per exhibir el seu talent a les companyies de ballet més prestigioses del món, conté les característiques prototípiques del subgènere: una història de superació personal davant l'adversitat, la descripció d’un personatge excepcional, un to melodramàtic –present aquí en la relació d'Acosta amb el seu pare– i un clímax construït al voltant d'un esdeveniment extraordinari: el moment en què aconsegueix ser el primer ballarí negre que interpreta Romeu en el ballet 'Romeu i Julieta'. Bollaín hi afegeix, però, dos elements nous a l'habitual esquema genèric: la idea d'incorporar Acosta, interpretant-se a ell mateix, com a actor en la pel·lícula, i la d'apuntalar els 'flash-backs' de la infància del protagonista amb seqüències de dansa contemporània que expressen, d'una manera física, els sentiments en joc en cada un d'aquests moments de dolorosa exploració memorística.

En un cinema tan literal com el que, en general, proposen Bollaín i Laverty –dels quals podríem afirmar que la subtilesa no és una de les seves virtuts–, s'agraeix una aproximació tangencial, lírica, al món de les emocions com la que ofereixen aquestes seqüències de dansa, en què els ballarins ocupen la centralitat d'un enquadrament en contínua mutació, atent a la respiració i les vibracions d'aquests cossos.
'Yuli' no és, però, un film sobre cossos en moviment, una via radical que hauria sigut interessant explorar i que té 'Clímax', de Gaspar Noé, com a referent contemporani més pròxim. O no exclusivament. Al costat de les escenes de ball –algunes de les quals són emocionants peces d'arxiu d'un Acosta jove, en la plenitud del seu talent– s'erigeix el relat, molt més convencional, de la infància i la joventut del protagonista: la complicada relació paternofilial, la tràgica història familiar, la dedicació a la dansa, els seus moments de soledat, la nostàlgia per Cuba... És aquí on el film mostra el seu costat més discursiu i subratllat i, malgrat els interessants apunts racials i l’emocionant defensa de l’artista com a figura de resistència, la seva mirada parcial i en certa manera turistitzadaa la complexa realitat social i política cubana.