Crítica de cinema
Cultura Cinema 10/03/2017

Yo no soy Madame Bovary

Paula Arantzazu Ruiz
1 min

Molt celebrat a la Xina per les seves comèdies lleugeres, Feng Xiaogang és conegut a Occident sobretot per la producció bèl·lica Assembly (2007), que li va valer el sobrenom de Spielberg xinès. Xiaogang, en aquest sentit, no té cap vincle amb cineastes com Zhang Yimou o Jia Zhangke; més aviat és un home de la indústria que amb el temps ha anat aproximant-se a una certa idea de cinema d’autor. En aquests paràmetres se situa Yo no soy Madame Bovary, revisió del mite de David contra Goliat, en aquest cas la incompetència burocràtica del gegant vermell, que se serveix de la llegenda de la Bovary xinesa per seguir durant 10 anys Li Xuelian (Fang Bingbing), una camperola ficada en un embolic de matrimonis i divorcis que li han arruïnat la vida: rabiosa i frustrada, vol venjar-se de l’espòs traïdor i dels buròcrates que coneixien la rocambolesca història i no van ajudar-la. Amb aquest material, Xiaogang planteja un conte moral modelat sota una proposta formal molt estricta, que sembla una mica arbitrària tot i la seva sumptuositat (tres formats visuals marquen els espais on es mou el personatge: un enquadrament circular ens ensenya Li Xuelian al seu poble; un format quadrat, quan recala a Pequín; i el tercer, anamòrfic, només es veu en l’epíleg). Així doncs, Yo no soy Madame Bovary va sobrada d'ambició, però aquesta autoria de tarannà crític queda neutralitzada per l’aposta pel barroquisme estètic, que cap al final arriba a ser desbordant, esgotador.

stats