Sleaford Mods són el grup que ha aconseguit que molts aficionats a la música britànics (i no britànics) recuperessin la fe en els artistes compromesos amb el seu temps. Les seves cançons parlen de la realitat que els envolta (el futur i present negre per a les classes populars, el sistema empantanat, el corró neoliberalista...) i sonen a la realitat que els envolta. Són creïbles. Són veritat.
Però això és una crítica de cinema, no de música. Tot i així, costa no veure el link (i potser també el greuge comparatiu) entre una cançó com Jobseeker, que així és com s’anomenen eufemísticament les persones a l’atur a la Gran Bretanya, i Yo, Daniel Blake, que va d’un pobre fuster a qui un problema de salut empeny a convertir-se en jobseeker a contracor.
La temàtica de Ken Loach és molt similar a la de la cançó: assenyala les mancances d’un sistema que separa les persones en dos blocs (els que cotitzen i els que reben subsidis), adverteix que cada vegada hi ha més ciutadans que estan absurdament en risc d’exclusió social (treballadors sèniors, persones sense estudis superiors, malalts crònics, analfabets digitals...) i pinta l’administració pública com un ridícul laberint kafkià on la cantarella del ‟torni demà” és una norma sense excepcions. Ara bé, Loach no és tan creïble com Sleaford Mods. Ni tan veritat. Parla de l’estat del malestar, però la seva pel·lícula, al contrari que aquest grup, no transmet la sensació de malestar.
Loach vs. Laverty
En realitat, si les últimes pel·lícules de Ken Loach continuen mereixent tres estrelles (una altra cosa és si mereixen el premi gros de Canes, que hi ha moltes veus en desacord) és per la seva habilitat com a paisatgista urbà: encara sap localitzar els rostres, els escenaris, els diàlegs i els problemes de la classe obrera actual. Ara bé, ja no sap ben bé què n’ha de fer. Llavors és quan crida el seu guionista de confiança dels últims anys, Paul Laverty, i tot se’n va en orris. El plantejament inicial, que en una altra època Loach hauria desenvolupat com una crònica costumista aspra, veraç i psicològicament violenta, ara s’encamina cap a l’obvietat melodramàtica, plena de trampes truculentes, de disbarats tràgics i d'empatia forçada cap als personatges. ¿Pensaríem el mateix de Daniel Blake si no fos tan simpàtic i bona persona (gairebé un sant!)? També hi ha persones caragirades i desagradables que són víctimes d’aquest sistema laboral tan excloent i tan podrit. I també mereixen la nostra empatia i, sobretot, les mateixes oportunitats que qualsevol altre ciutadà.
