X-Men: Apocalipsis
3* Direcció: Bryan Singer. Guió: Mike Dougherty, Dan Harris, B. Singer, Simon Kinberg. 143 min. EUA (2016). Amb Michael Fassbender, James McAvoy, Jennifer Lawrence, Hugh Jackman, Oscar Isaac
Després del visionat de la sisena entrega de la franquícia X-Men, tercera de la subcarpeta Orígens, sense comptar spin-offs (sí, tot plegat, un embolic majúscul), el sotasignat exposa:
-Que aniria bé que Magneto anés aclarint les idees. Ara és dels bons, ara dels dolents, ara torna a ser del bons... Prou de canvis de camisa!
-Que cada entrega, per molt que avanci la sèrie, inclou altre cop traumes fundacionals i descobriment de poders com si tot tornés a començar. Quan els X-Men eren només carn de quiosc, el lector s’enganxava quan s’enganxava. I si no sabia d’on venia algú, ja s’espavilava a buscar els primers números ell solet.
-Que l’Escola Xavier per a Joves Superdotats cada vegada és un escenari més atractiu. Una barreja de seu de Mensa, MIT, West Point, Silicon Valley i La Masia de Can Barça.
-Que els nous fitxatges d’aquesta entrega semblen tots líders de grups musicals: Storm d’un de punk, Cyclops d’uns indies tipus Weezer, Nightcrawler d’una banda de rock sinistre i Quicksilver... un youtuber convertit en DJ.
-Que no cal que a totes les pel·lis de superherois sembli que s’hagi d’acabar el món. Totes pequen d’hipertròfia i grandiloqüència. Si Capitán America: civil war volia ser Vida i destí de Vasili Grossman, aquesta vol ser El llibre de les revelacions de Sant Joan.
-Que, tot i així, Singer sempre se les empesca per incloure tres o quatre seqüències magnífiques: l’arrencada a la piràmide, Magneto amb la família al bosc, l’escena al ralentí amb Sweet dreams d’Eurythmics...
