Com Martin Scorsese a 'Hugo', Todd Haynes adapta al seu nou film una obra de Brian Selznick, en aquest cas 'Meravelles', una novel·la il·lustrada que ja des del títol remet a aquells gabinets de curiositats que enlluernaven el públic abans de la institucionalització dels museus. La pel·lícula ressegueix les trajectòries de dos menors en dues èpoques diferents. A la dècada dels 20, la Rose (Millicent Simmonds, tota una revelació), una nena sorda que no s'entén amb el seu progenitor, massa autoritari, fuig cap a Nova York amb l'esperança de retrobar-hi Lillian Mayhew (Julianne Moore), la famosa actriu a qui tant admira. Als anys 70, el Ben (Oakes Fegley), un adolescent fascinat per l'astronomia que també pateix problemes auditius, decideix marxar cap a la gran ciutat a la recerca del seu pare. Els dos itineraris paral·lels acaben confluint a mesura que la pel·lícula avança i Nova York agafa cada cop més protagonisme.
A primera vista, 'Wonderstruck. El museo de las maravillas' té poc a veure amb la filmografia d'un nom essencial del cinema 'queer' com Haynes. En els primers minuts, sembla que el responsable de la imprescindible 'Carol' hagi aparcat la seva faceta més elegantment subversiva per servir-nos una pel·lícula més familiar i convencional. Però, malgrat que no s'acaba de desempallegar del tot d'una certa rèmora sensiblera heretada de l'original literari, Haynes va portant 'Wonderstruck' al seu terreny. A través de l'edat dels joves protagonistes i dels dos temps històrics en què està ambientada, anteriors a l'era de de la postmodernitat irònica i descreguda, el director ens trasllada a un estat emocional en què la capacitat per meravellar-se es manté intacta. En tots dos casos, aquest món de les meravelles el representa la gran ciutat en conjunt i el Museu d'Història Natural en concret, i per això les respectives arribades del Ben i la Rose a Nova York i el seu descobriment del museu resulten moments d'una màgia especial.
'Wonderstruck' torna a fer palès que cap cineasta com Todd Haynes recrea de manera tan acurada l'estil del cinema d'altres èpoques sense caure en el mer pastitx estètic ni en l'acumulació de referències i cites. Molt menys classicista del que ens fa creure la seva aparença, en els segments del film protagonitzats per la jove Rose hi batega fins i tot certa vocació experimental a l'hora de transmetre'ns l'experiència de viure en un context ple d'estímuls sense sentir-hi. Aquests trets formals, uns protagonistes que no responen a la idea hegemònica de normalitat i la reivindicació del fetitxisme pels objectes que encapsulen la màgia d'allò que ens fascina demostren que 'Wonderstruck' encaixa sense problemes amb les inquietuds artístiques i temàtiques habituals de Haynes. I, encara més que 'Carol', la pel·lícula queda com un emotiu homenatge a Nova York i a la seva capacitat històrica per embadalir-nos.
