Wonder wheel

101 MIN. Estats Units (2017)

Wonder wheel

Direcció: Woody Allen

Guió: Woody Allen

Amb: Kate Winslet, Justin Timberlake, Juno Temple, James Belushi, Max Casella, Michael Zegarski, Tony Sirico

Crítica de cinema
Eulàlia Iglesias

'Wonder wheel', Woody Allen al parc d'atraccions

Coney Island forma part de la memòria vital de Woody Allen, però és el primer cop que el director situa un dels seus films en aquest mític tros de platja de Nova York amb el parc d’atraccions construït a principis del segle XX. Wonder wheel evoca la Coney Island dels anys 50, quan l’ambient màgic d’aquesta destinació d’oci de les classes populars començava a apagar-se. I aquesta doble naturalesa, la projecció d’un món de meravelles i el seu rerefons decadent, presideix tota la pel·lícula.

La gran roda del títol omple la vista de la casa a tocar on viu Ginny Rannell (esplèndida Kate Winslet), una actriu frustrada que ara treballa de cambrera en un restaurant de la zona. És un habitacle rònec on amb prou feines hi caben ella, el Humpty (Jim Belushi), el seu segon marit firaire, i el fill del primer matrimoni de la Ginny, un nen cinèfil amb tendències piròmanes. La convivència es complica quan arriba a refugiar-s’hi la filla que va tenir el Humpty amb la seva primera dona, la Carolina (Juno Temple), tot fugint d’un enllaç frustrat amb un gàngster. La noia també entela l’aventura que manté la Ginny amb el jove socorrista de la platja, el Mickey (Justin Timberlake), que exerceix a més de narrador de la història.

La nostàlgia ha deixat pas a l’amargor en el cinema d’Allen, per això Wonder wheel està lluny del to d’altres pel·lícules que recordaven el Nova York del passat com La rosa porpra del Caire i Dies de ràdio. El film recull la majoria d’inquietuds presents en aquesta última etapa de la seva filmografia: la distància entre les nostres aspiracions i la crua realitat, el conflicte dostoievskià de cometre un acte immoral en un intent desesperat de canviar el propi destí, la dialèctica entre fatalitat i lliure albiri, i la constatació de certa misèria humana. Aquest cop Allen concentra una tragèdia de classe obrera en un espai d’explícit regust teatral i beu més que mai d’una tradició dramàtica típicament nord-americana també en la posada en escena. En certa manera, la Ginny encarna una versió popular de la Cate Blanchett de Blue Jasmine: una figura femenina atrapada entre els seus somnis frustrats que es refugia en una progressiva alienació fins a convertir-se en una mena de Blanche DuBois de Coney Island. Com a l’anterior Café Society, Vittorio Storaro contribueix a atorgar més poder visual a un cineasta que en els últims anys s’havia estancat en certa grisor estilística. El director de fotografia encercla Winslet dins d’un carrusel de colors, del blau al taronja, que expressen les contradiccions interiors de la dona. Però la Ginny també plasma un altre dels trets de l’obra de Woody Allen. És una protagonista femenina amb molt de pes i alhora, més en comparació amb els personatges masculins, esdevé el receptacle d’una misogínia ressentida i immisericordiosa.