The devil and father Amorth

68 MIN. Estats Units (2018)

The devil and father Amorth

Direcció: William Friedkin

Guió: W. Friedkin, Mark Kermode

Crítica de cinema
Manu Yáñez

William Friedkin documenta exorcismes reals a 'The devil and father Amorth'

William Friedkin, un del puntals del New Hollywood dels anys 70, apareix en pantalla disposat a transmetre la curiositat que l’ha dut, més de quaranta anys després de rodar L’exorcista, a tornar a cercar la presència de Satanàs. La gran diferència és que, en aquesta ocasió, l’escenari no és de ficció sinó pintorescament real. Així, tirant del manual bàsic del documentalista televisiu, el director de The french connection explora el món dels exorcismes a través dels testimonis de professors universitaris, bisbes i del mateix cineasta, que amb posat sibil·lí i veu afectada –com una versió ianqui de l’Iker Jiménez, o millor, de Sebastià d’Arbó– es presenta com un expert en la matèria.

En realitat, el protagonista del film és el capellà que li dona nom, el pare Gabriele Amorth, cap d’exorcistes de la diòcesi de Roma, que orquestra l’única seqüència memorable de la pel·lícula: l’exorcisme de la Cristina, una dona de 46 anys posseïda pel diable. Mitjançant plans llarguíssims –que accentuen el “verisme” de la situació–, la càmera de Friedkin observa el pare Amorth invocant el mal mentre la víctima emet sons guturals i pateix espasmes que requereixen l’ajuda de nombrosos adults. La intensitat del moment resultarà esfereïdora fins i tot per als més escèptics, però segurament no els farà oblidar que són davant un documental decididament carrincló.