Whitney

120 MIN. Estats Units, Regne Unit (2018)

Whitney

Direcció: Kevin Macdonald

Guió: Kevin Macdonald

Crítica de cinema
Manu Yáñez

'Whitney', un pèl sensacionalista

En els últims anys, dos documentals sobre estrelles mediàtiques han sabut capturar la cara més tèrbola de l’èxit. D’una banda, la colpidora Amy d’Asif Kapadia ens va permetre endinsar-nos en la intimitat d’Amy Winehouse i descobrir tant les claus del seu talent musical com la seva incapacitat per assimilar la popularitat. D’altra banda, la magistral O.J. Made in America d’Ezra Edelman ens va demostrar com l’ascens i caiguda en desgràcia d’una celebritat (O.J. Simpson) podia revelar les contradiccions d’una societat i el malestar d’una comunitat, en aquest cas, l'afroamericana.

Whitney, el documental de Kevin Mcdonald sobre Whitney Houston, intenta combinar les estratègies desplegades per Kapadia i Edelman, però no aconsegueix igualar els seus resultats. Presentar Houston atrapada entre la fantasia del Somni Americà i les tensions racials és una idea interessant, però l’estudi sociològic del film resulta massa superficial. I pel que fa al retrat de la intimitat de Houston, a la pel·lícula li sobren testimonis de familiars i li falten més filmacions que puguin apropar l’espectador a la privacitat de la cantant (les que hi ha són reveladores). Per no parlar de la manera un pèl sensacionalista com la pel·lícula gestiona el descobriment d’un trauma d’infància de la cantant, que acaba esdevenint l’element central del documental.