'Warcraft: el origen'

2* Direcció: Duncan Jones. Guió: Charles Leavitt, Duncan Jones. 123 minuts. EUA (2016). Amb Travis Fimmel, Robert Kazinsky, Ben Foster, Toby Kebbell, Dominic Cooper2*

D’ençà que, ara fa una mica més de vint anys, Super Mario Bros. es va estavellar a taquilla, Hollywood ha festejat el món dels videojocs sense que l’enamorament acabés mai de ser recíproc. Dit d’una altra manera: la indústria del cinema va detectar un filó en els productes jugables, que ja començaven a consolidar-se com a opció d’oci preferent, però avui encara es dóna cops de cap intentant traslladar-los a la pantalla de manera satisfactòria.

Per la seva banda, els videojocs han anat sofisticant i ampliant les possibilitats del seu llenguatge fins al punt de constituir-se en una veu narrativa a la qual, segurament, el cinema no pot aportar gran cosa: de què serveix emular el plantejament o l’estètica d’una obra si no podem reproduir la interacció que li dóna raó de ser?

Aquest escenari absurd estigmatitza Warcraft: El origen, adaptació de la franquícia de rol creada per Blizzard l’any 1994, que es va tornar massiva amb l’entrega dissenyada per jugar en xarxa, World of Warcraft. La pel·lícula no té altra opció que centrar-se en la mitologia de l’enfrontament entre humans i orcs en un univers concebut per ser descobert a petita escala, a través de l’experiència intransferible de cada usuari. I tot i que a Moon i Codi font Duncan Jones va saber acostar-se al fantàstic a partir de la concreció i d’una relativa austeritat, aquí el trobem desbordat per un maremàgnum digital tan costós com escassament carismàtic, que ho tindrà difícil per assolir el seu objectiu: convertir-se en saga i reactivar l’interès per un joc que ha deixat enrere el seu cim de popularitat.