La primera sorpresa que guarda l'excel·lent opera prima de Celia Rico Clavellino és la conscient dissensió entre aposta formal i to. Aquest intimista retrat de dues dones, mare i filla, situat en un petit poble andalús, segueix un estricte sistema de posada en escena en què tant els enquadraments com el claustrofòbic espai –un modest pis de passadís estret i taula braser a la sala– semblen pensats per oprimir les dues protagonistes. El dispositiu, que transmet perfectament la idea de dues dones replegades en elles mateixes, podria haver donat peu a un psicodrama estil Bergman, però la cineasta rebaixa a la mínima expressió el voltatge dramàtic substituint-lo per una quotidianitat en la qual conviuen, amb naturalitat, drama i comèdia.
La sorpresa també és present pel que fa al relat, que boicoteja les expectatives de l'espectador mutant d'ortodoxa narració lineal a fragmentari i sensible díptic femení, ple de detalls i de veritat sobre les relacions maternofilials. Lola Dueñas construeix, a partir de la contenció i el gest mínim, un personatge complex que transcendeix l'habitual dualitat (mare terrible versus mare sacrificada) de l'arquetip, mentre que Anna Castillo en té prou amb un gest de plaer espontani, inesperat, mentre menja pernil per demostrar la intuïció sobrenatural d'una actriu que serà –si no ho és ja– una estrella.
