Sandra Escacena a 'Verónica', de Paco Plaza

90 MIN. Espanya (2017)

Verónica

Direcció: Paco Plaza

Guió: Fernando Navarro i Paco Plaza

Amb: Sandra Escacena, Ana Torrent i Bruna González

Crítica de cinema
Gerard Casau

'Verónica', terror entre dues terres

Quan, en els primers minuts de Verónica, la càmera s'endinsa en un pis de Vallecas on ha succeït alguna cosa esgarrifosa, es fa molt difícil no pensar en [REC]. L'ambient domèstic no és el mateix que el d'aquella finca de l'Eixample plena d'infectats, però en tots dos casos es tracta d'escenaris familiars, a través dels quals Paco Plaza ens convenç que les parets de gotejat groguenques són un marc tan propici per al calfred com un castell gòtic o l'americaníssima casa suburbana de Poltergeist.

Però les semblances entre Verónica i [REC] acaben aquí. Si el film codirigit amb Jaume Balagueró aprofitava l'auge dels formats digitals per esgarrapar una sensació d'immediatesa immersiva, l'última pel·lícula de Plaza es fonamenta en el gust per una artesania de l'horror que James Wan ha retornat a la primera línia del fantàstic, dilatant l'anticipació ansiosa abans de cada esglai. I, com Wan als seus Expedient Warren, Plaza també ha volgut referir-se a un esdeveniment paranormal documentat a principis dels anys 90: el cas Vallecas, que recull la mort d'una jove a principis dels noranta, poc després de practicar una sessió d'espiritisme. Aquest fet determina l'estètica i també el context de classe obrera de la proposta, però també permet al director valencià dissenyar una posada en escena empàtica amb la protagonista, a qui Sandra Escacena dona tones de veritat adolescent: una noia perduda entre la infància i el món adult, entre la quotidianitat i el més enllà; atrapada entre dues terres, com diu la cançó d'Héroes del Silencio que la Verónica escolta incessantment amb el seu walkman.