La factoria Blumhouse, a més de caracteritzar-se per les seves pel·lícules de baix pressupost, a les quals sap treure un bon rendiment econòmic a la taquilla, també és experta a revitalitzar el gènere de terror a través d'un bon grapat d'idees, majoritàriament fresques i originals, posades al servei de directors amb una forta personalitat autoral. Després de l'èxit de crítica i de públic que va suposar Deixa'm sortir i a l'espera de la propera de M. Night Shyamalan, ens arriba aquesta pel·lícula dirigida per Jeff Wadlow (Kick-Ass 2) que se situa dins la mateixa línia que Happy death day. És a dir, un subproducte de sèrie B amb plantejament enjogassat, esperit juvenil i fórmula reciclada, en aquest cas un híbrid bastard entre It follows i les franquícies Destinació final i Trucada perduda.
Que la maledicció es desplegui a través de les regles d'un joc com veritat o repte té la seva gràcia, sobretot a l'hora de treure partit de les relacions entre els personatges i dels secrets més ocults que articulen la seva amistat, cosa que converteix les mentides en veritables armes letals. Amb tot, el desenvolupament d'aquest dispositiu narratiu no està a l'altura de les expectatives, dona mostres d'esgotament massa aviat i la pel·lícula es converteix en una successió rutinària de morts que acaba caient en la desgana.
