Crítica de cinema
Cultura Cinema 30/01/2019

'Verano del 84', una desgastada fotocòpia en blanc i negre

Maria Adell Carmona
1 min

Verano del 84 combina, des del seu inici, la molt grapejada noció de nostàlgia amb la de saqueig cultural. I és que no deixa de resultar sorprenent que una obra tan marcada pel concepte de còpia es mantingui, alhora, tan aliena a qualsevol reflexió autoconscient precisament sobre la còpia. En la nova pel·lícula dels directors de Turbo Kid, el suposat homenatge al cinema juvenil dels anys 80 és ràpidament substituït per una estratègia mimètica que reprodueix els signes d'aquelles pel·lícules –les bicis, el paisatge suburbial, la casa dalt de l'arbre, el sandvitx de mantega de cacauet– però no el sentiment de meravella, d'aventura, que evocaven.

El pitjor de Verano del 84, que segueix les peripècies d'un grup de xavals que creuen que el seu veí és un assassí en sèrie, no és una trama difusa i que avança amb desmai, ni la seva incapacitat per generar una sensació duradora de perill o horror, sinó que fracassa en l'aspecte que el millor cinema juvenil d’aquella dècada aconseguia amb una facilitat aclaparadora: atorgar centralitat, pes, a la complexa experiència de l'adolescència, una etapa de trànsit i estupor constant. El desenllaç, que es beneficia d'un salvatge canvi de to, posseeix aquest alè ombrívol i mortuori imprescindible en tot relat iniciàtic però, quan arriba, ja és massa tard perquè ens importi gens ni mica el que li passi a qualsevol dels protagonistes.

stats