Durant la festivitat gallega de la Rapa das Bestas, els poltres salvatges són conduïts dins una quadra oberta on els homes, lluitant contra l’agitació, tallen les crineres dels animals. És una celebració carregada de tensió que recrea l’etern enfrontament entre l’home i la bèstia, i que recorda, d’altra banda, que, tot i coronar la cadena tròfica, els nostres impulsos no són gaire lluny d’algunes emocions animals.
Al voltant d’aquest ritual, Xacio Baño ha construït Trote, el seu debut en el llargmetratge després d’una sòlida trajectòria en l’àmbit del curt, i una insòlita proposta que bascula entre idees i plàstiques polaritzades, entre l’aspror emocional amb què es comuniquen els seus personatges –tres membres d’una família que han de conviure després de la mort de la mare–, i la voluptuositat d’una naturalesa indomable, enmig d’un poble de l’interior de Galícia. La pel·lícula ens parla del procés d’emancipació de la Carme, la filla d’aquest ramat d’animals ferits, interpretada per una punyent María Vázquez, que amb un físic d’heroïna fordiana, pèl-roja i mirada desafiant, carrega amb dignitat l’opressió d’un món masculí que pretén dirigir la seva vida. Òbviament, l’alliberament de la protagonista anirà acompanyat d’una animalitat que sortirà a la llum, alliberada, tot i que aquesta anhelada catarsi personal no la veurem mai de manera frontal.
De fet, un dels grans encerts de Trote és la seva condició de pel·lícula esquiva, en què la rigidesa, les el·lipsis i els silencis colpegen un relat que, en paral·lel a la seva protagonista, busca fugir d’aquesta violenta calma. De tant en tant, el film ens mostra textures –la suavitat del pelatge dels cavalls–, feixos de llum i altres imatges i sons de bellesa fugaç, com si fossin signes o temptatives d’aquesta voluntat de deixar-se anar. Quan finalment Baño deixa anar les regnes, el resultat és fascinant. D’una sensualitat desbocada.
