Tres caras

100 MIN. Iran (2018)

Tres caras

Direcció: Jafar Panahi

Guió: Jafar Panahi

Amb: Behnaz Jafari, Jafar Panahi i Marziyeh Rezaei

Crítica de cinema
Maria Adell Carmona

'Tres caras', en defensa de les actrius de l'Iran

A l'inici de Tres caras, com succeïa a Taxi Teheran, hi trobem Jafar Panahi, el seu director, al volant d'un cotxe. El paisatge, però, ha canviat: dels atapeïts carrers de la ciutat passem a la quietud d'un entorn rural on l'hospitalitat és la capa de vellut que recobreix una tradició forjada a foc. A Panahi, un cineasta que té prohibit sortir de l’Iran, li ha anat bé el canvi d'aires: els seus dos anteriors films transcorrien en espais tancats –el seu pis, un cotxe– que escenificaven el seu estat de confinament. Tres caras, per contra, està rodada en exteriors, amb amplis i sostinguts plans generals que permeten una aproximació directa, sense filtres, a aquesta regió congelada en el temps.

El film, com és habitual en Panahi, transita entre la ficció i el documental –l'actriu Behnaz Jafari i el director s'interpreten a ells mateixos en aquest viatge al poble d'una jove que els ha demanat ajuda perquè la seva família li prohibeix estudiar art dramàtic– i el seu to lleuger, a vegades còmic, contrasta amb la seva profunda reflexió sobre la creació com a acte de resistència. En aquest cas, són tres dones i, en concret, tres actrius, els símbols d'aquesta resistència –i dissidència– intergeneracional; una necessària reivindicació de la intèrpret com a creadora que va lligada a la confiança en la dona com a autèntic motor del canvi. El pla final, en què dues dones d'edats diferents es reuneixen al final d’un camí literalment tortuós és, si més no, esperançador.