Tres anuncios en las afueras

112 MIN. Estats Units (2018)

Tres anuncios en las afueras

Direcció: Martin McDonagh

Guió: Martin McDonagh

Amb: Frances McDormand, Woody Harrelson, Sam Rockwell, Peter Dinklage, John Hawkes, Abbie Cornish, Caleb Landry Jones, Samara Weaving

Crítica de cinema
Eulàlia Iglesias

'Tres anuncios en las afueras', justícia (i glòria) per a Frances McDormand

Lluny de la Irlanda que en títols com La reina de la bellesa de Leenane o La calavera de Connemara protagonitza la seva obra dramàtica, Martin McDonagh treballa en el seu tercer llargmetratge amb un imaginari reconeixible de l’Amèrica profunda, la d’aquells pobles de l’Oest Mitjà que queden arraconats de la carretera principal. En una entrada amb poc trànsit a Ebbing, Missouri, hi ha les tanques publicitàries que la Mildred (Frances McDormand) lloga per recordar que el crim de què va ser víctima la seva filla continua impune. A través de tres grans anuncis, la dona assenyala el cap de la policia local, William Willoughby (Woody Harrelson), com a responsable del fet que mesos després ni tan sols s’hagi identificat l’autor de la violació i brutal mort de la noia.

A la seva opera prima, Amagats a Bruges, McDonagh introduïa dos personatges d’esperit beckettià en una pel·lícula d’expressió tarantiniana. Amb Tres anuncios en las afueras podria semblar que ens trobem amb una variant d’Un enemic del poble executada per un deixeble dels germans Coen. En lloc de subscriure la indignació de la Mildred i compartir el seu dolor, la majoria dels seus conciutadans se li giren en contra pel que consideren un atac a la convivència a Ebbing i a la feina del William. McDonagh posa el seu verb àgil amb recàrrega còmica i el seu talent per al retrat costumista de tints foscos al servei de plasmar aquesta comunitat on afloren les rancúnies. Però, ja sigui perquè no coneix l’Amèrica profunda com la Irlanda tradicional o perquè com anticipava a l’anterior Set psicòpatesprefereix decantar-se cada cop més per l’humanisme i no pel sarcasme, el film abandona aquesta denúncia de la intolerància col·lectiva cap a qui remou les aparentment plàcides aigües de la convivència per enfilar cap a un altre cantó. Així, el policia racista, violent i gamarús que encarna Sam Rockwell deixa de ser un secundari digne de befa per agafar cada cop més protagonisme. I el drama sobre la digna gesta resistent d’una dona irada va donant pas a una història de redempció mitjançant un redneck, com si McDonagh al final no sabés com sortir-se’n d’això d’atorgar el protagonisme principal a un personatge femení. El director ha depurat Tres anuncios en las afueras de les sobrecàrregues iròniques i referencials dels seus títols anteriors, però la solidesa de la pel·lícula trontolla amb tanta indecisió tonal, alhora que sorprèn que McDonagh encara arrossegui tics més propis de dramaturg debutant, com crear personatges només per riure-se’n. En un film que es mou entre la transició cap a la maduresa creativa i l’adaptació amb renúncies al cinema nord-americà, la fermesa incommensurable l’aporta Frances McDormand, gloriosa en el seu paper de mare reclamant justícia.